Altres crisis

“En aquest llibre es persegueix per primer cop l'intent de predir la història”. Amb aquesta simple frase, insòlitament agosarada, Oswald Spengler iniciava a començament del segle XX La decadència d'Occident, una obra desmesurada tant per la seva extensió –dos volums que sumen unes 1.700 planes, segons les edicions– com per la seva intenció: fer un compendi genèric de la cultura occidental, des dels grecs fins a la Revolució Russa, i comparar les vicissituds d'aquella trajectòria amb la d'altres pobles, com els àrabs o els xinesos. La idea de l'obra, els primers apunts, i fins i tot el títol, són del 1912. El primer volum, però, no serà publicat fins al juliol de l'any 1918, el mateix any que Alemanya és derrotada a la Primera Guerra Mundial. Pocs mesos després, l'onze de novembre, se signarà una capitulació militar humiliant, duríssima, que portarà el país a un enfonsament econòmic i moral sense precedents històrics. Un dòlar va arribar a valer milers de milions de marcs alemanys; Josep Pla i Eugeni Xammar, per cert, van ser testimonis excepcionals d'aquella catàstrofe, previsible des del Tractat de Versalles. ¿És lícit comparar el col·lapse que comentem amb les conseqüències de l'esclat de la bombolla immobiliària lligades a l'abús de la despesa pública i l'endeutament privat desmesurat i massiu? Crec que, afortunadament, aquest paral·lelisme no té sentit. Això no significa, però, que sigui prudent oblidar les grans crisis que ens han precedit.

En el context ombrívol de la República de Weimar van conviure dues actituds aparentment oposades: el violent entusiasme regenerador de Hitler i els seus primers acòlits, i el pessimisme profund, malaltís, de Spengler i altres intel·lectuals de l'època. Les cadències mòrbides i espectrals de la música de Kurt Weill són el referent estètic que millor ens pot fer evocar una etapa històrica plena de contradiccions morals. S'estava covant l'ou de la serp, de la mateixa serp que faria fugir el jueu Kurt Weill d'una Alemanya capficada a eradicar qualsevol manifestació d'“art degenerat”. En molt poc temps, Spengler vendrà més de 100.000 exemplars dels dos volums del seu llibre, que serà traduït immediatament a la majoria de llengües europees: el desconcert i la sensació de fragilitat civilitzatòria ultrapassava amb escreix les fronteres del món germànic. Tothom necessitava aquell llibre suposadament profètic, tothom semblava tenir la necessitat de recrear-se amb la idea de decadència i de final de cicle històric. Uns, els guanyadors de la Primera Guerra Mundial, perquè consideraven haver-lo superat amb el seu triomf bèl·lic; els altres, els seguidors de Hitler, perquè ja estaven albirant el Reich dels Mil Anys, una xifra màgica que els aliats acabarien escurçant moltíssim l'any 1945. Tots semblaven, doncs, ben satisfets mentre l'ou de la serp prosperava silenciosament. Eren els feliços anys vint.

En aquest ambient d'incertesa i també d'inconsciència col·lectiva, Oswald Spengler es feia una pregunta radical: de quina manera podem preveure el rumb dels futurs esdeveniments històrics? “La filosofia, com diu Galileu en un passatge famós del seu Saggiatore, està scritta in lingua matematica dins del gran llibre de la natura. Però encara estem esperant un filòsof que contesti aquesta pregunta: en quina llengua està escrita la història? Com podem llegir-la?” Marx, òbviament, ja s'havia encarat a aquesta pregunta. Però Spengler, des de la particular mistificació del vitalisme nietzscheà que vertebra tota La decadència d'Occident, considera que el plantejament de Marx és insatisfactori: l'economia –afirma en el darrer capítol de l'obra– no és una part substantiva de la vida, sinó “un prejudici específicament anglès” (!?). La raó: des d'Adam Smith fins a Marx tots els grans economistes s'havien dedicat quasi exclusivament a l'anàlisi d'un període concret (la gestació del capitalisme) en un país concret (Anglaterra). Potser Spengler no anava tan errat, almenys pel que fa a aquesta afirmació desconcertant: tots i cadascun dels vaticinis històrics de Marx basats en consideracions econòmiques van fallar. Tots, sense excepcions. Potser la llengua de la història no és la mateixa que la d'El capital. En tot cas, la majoria de les profecies de Spengler tampoc van tenir gaire èxit.

No m'imagino que aquest estiu del 2011 algú emprengui de nou l'estranya aventura de predir la història: estem massa capficats amb les tafaneries del Twitter i les fotos del Facebook. A velocitats vertiginoses, vivim un present continu que només permet mastegar tòpics i anar-los regurgitant sense cap altra finalitat que la de passar l'estona. La principal preocupació dels intel·lectuals de la generació de Spengler van ser les masses. Les de començaments del segle XX tenien una naturalesa, i les del segle XXI una altra, però ambdues estan lligades per una característica comuna: la volubilitat. Les mateixes masses que van extasiar-se delirantment amb el verb inflat de Mussolini són les que després el van assassinar d'una manera brutal i igualment delirant. Les masses postmodernes del segle XXI tenen una vivència del seu gregarisme diferent, en dos temps: primer als mitjans (a la tele, a les xarxes socials) i després en el món físic, al carrer. L'interessant és que hi ha una mena de mecanisme o ressort que connecta un àmbit amb l'altre. Qui el sàpiga discernir potser podrà fer efectiva la fantasia spengleriana de predir el futur, si és que encara existeix.