Indignant i trist

El que va succeir davant del Parlament de Catalunya el 15 de juny és absolutament reprovable i intolerable. En democràcia tot és lícit menys la violència, l'insult, la coacció i el menyspreu a la llibertat dels altres. La violència i la intolerància mai no han de ser acceptades, vinguin d'on vinguin, tot i que en solen anar plenes les dinàmiques polítiques.

El que va succeir el dia 15 de juny ens hauria d'entristir a tots. És trist veure alguns parlamentaris agredits i insultats. És trist que un grup de violents intenti desvirtuar i menystenir el moviment del 15-M. És trist i també indignant que molts dirigents polítics, creadors d'opinió i mitjans de comunicació aprofitin l'actitud d'uns quants no només per desprestigiar el moviment del 15-M sinó per a declarar-lo antidemocràtic, mancat del més mínim sentit de la responsabilitat, de la representativitat... En definitiva, per declarar-lo mort i sense cap possibilitat de transcendir.

És trist i indignant que es digui que els “indignats” varen segrestar el Parlament de Catalunya, senzillament perquè no és cert. Qui en realitat té segrestat no tan sols el Parlament català, sinó tots els parlaments d'Europa són els anomenats mercats i les altes finances. I és indignant que l'statu quo no gosi o no vulgui manifestar un fet tan evident.

Alguns dels “indignats” es van passar, encara que els aldarulls no tenien res a veure amb la kale borroka, amb la qual els va voler assimilar el president Mas.

Molts dels qui protestem contra les retallades dràstiques de la societat del benestar ens vam entristir amb segons quines escenes de davant del Parlament. Som molts, però no pas tothom, és clar. No n'hi ha que estan contents i satisfets? No voldria creure que el conseller Puig en sigui un. Us imagineu si el conseller d'Interior hagués estat Joan Saura? Us imagineu què dirien la parròquia pepera i convergent i els seus ideòlegs i mitjans afins?