Les despulles de la democràcia

Poques vegades un debat de política general ofereix escenes d'una didàctica tan intensa com la viscuda dimarts passat al Congrés dels Diputats. Parlava el portaveu d'Izquierda Unida, Gaspar Llamazares, i el president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, feia cara d'estar pensant “això és el que m'agradaria dir a mi si pogués dir-ho”. Més endavant, en el torn de rèpliques, Llamazares s'escoltava Zapatero amb cara d'estar pensant “això és el que em tocaria dir si estigués en el seu lloc”. Els papers estan repartits d'aquesta manera des de fa molt de temps: quan el dirigent d'IU puja a la tribuna d'oradors, ho fa la mala consciència dels socialistes, que no han parat de perdre llençols ideològics d'ençà que fan la bugada a La Moncloa. Aquesta vegada, però, el duel de les dues ànimes bessones, gestualitats i tics a banda, va anar directament al moll de l'os, i l'esquelet d'aquest sistema que anomenem democràcia, per anomenar-lo d'alguna manera, va quedar dramàticament exposat davant de tots els diputats i tots els ciutadans que ens ho miràvem des de casa. Vostès ens han dut del progressisme al liberalisme, es lamentava Llamazares, i ara el temor de la gent és que ens instal·lem directament en la plutocràcia; és a dir, en el govern exclusivament dels rics i dels poderosos. No hi estem pas gaire lluny si tenim en compte el que Zapatero va contestar-li. Enrabiat, sincer, rendit als peus d'aquests mercats que ningú ha votat perquè prenguin les decisions que tot seguit ratifiquen els titelles parlamentaris. “Hem fet polítiques d'esquerres fins que ens ho han permès”, confessava sense parar d'encongir les espatlles, el gest que més vegades va repetir al llarg de la sessió. Ell mateix va fer tot seguit la llista de les forces invisibles que ens manen: els especuladors que presten diners als governs, les implacables agències de qualificació, els fons d'inversió... Si aquesta és la nostra qualitat democràtica, amb quin tremp volen que després acudim a les urnes?