Populisme que fa pudor

El tifus, perquè és més tifus que virus, també ha arribat al meu correu electrònic i un missatge que m'envia una persona que conec (encara que potser no sigui ella perquè mai l'anonimat havia estat tan de moda d'ençà de l'era internet) denuncia una vegada més els grandiosos privilegis econòmics que té l'expresident del Parlament, Ernest Benach, al qual es veu que li ha quedat una jubilació daurada, d'aquelles de gran executiu nord-americà que un cop acabada la seva estressant vida laboral es passa el dia jugant el golf a la Florida. Llegeixo avorrida el text al qual detecto de seguida unes quantes inexactituds, més aviat falsedats, com que el Benach era jardiner abans de presidir la màxima instància sobirana del país, i jo, que sóc del mateix poble que el Benach, puc posar la mà al foc que no el vaig veure mai amb unes tisores d'esporgar i un rasclet a les mans i fent bonics els jardins d'altri. Tot plegat m'enerva, i no pas perquè el Benach sigui sant de la meva devoció ni la meva relació amb ell hagi estat mai extremadament cordial. Quan feia de polític local sempre el vaig trobar una mica trepa i un pèl massa ambiciós, apreciacions del tot subjectives i segurament equivocades, és clar, perquè no és l'ambició una qualitat que hagi de ser negativa, ans al contrari, que a vegades és l'ambició la que fa avançar països com la fe fa moure muntanyes. Al capdavall, servidora treballa de periodista i miro de fer la meva feina el millor que puc, sempre firmant amb noms i cognoms i donant la cara perquè me la trenquin quan m'equivoco o no sóc tan rigorosa com hauria de ser, i no crec, per tant, que hagi de ser amiga dels polítics, que hi ha una ratlla que no és gens fina sinó ben gruixuda i profunda, gairebé com una trinxera, que no s'hauria de traspassar mai en aquest bonic ofici meu.

Si aquesta campanya covarda i manipuladora que ara ha posat al mig de la diana el Benach m'enerva és perquè és el típic missatge demagog, populista i anticatalà, sí, sí, com ho llegeixen, destinat a contribuir a corcar-les, fins a destruir-les, les institucions del país. El que cobra el Benach deu ser el que li correspon cobrar, com ho deuen cobrar els expresidents Barrera i Rigol, i el que deurà cobrar Núria de Gispert quan deixi de presidir el Parlament, i també el que cobren altres presidents d'això que se'n diu parlaments autonòmics. Però ja se sap que insultar els catalans és gratis, i més quan hi ha catalans d'aquí que segueixen el joc, o perquè són massa ingenus i es creuen de seguida tot el que els diuen o perquè odien profundament, gairebé malaltissa, el país que els ha parit. Que n'és de trist, tot plegat.

O sigui que no em penso indignar per si al Benach li ha quedat la cosa arregladeta o no. Sí, és cert que la passem magra, que aquesta crisi és molt bèstia i que estem farts de moltes coses, però no crec pas que eliminant prerrogatives als expresidents poguéssim solucionar gaire cosa. Esgrimir ara aquest tema és practicar un populisme d'aquells que fan pudor. Quan s'agredeixen els diputats que entren al Parlament per treballar, i quan es diuen mentides sobre els expresidents, malament anem. I, escoltin, i què, si el Benach hagués estat jardiner? És que un jardiner no té dret a presidir el Parlament? És que s'han d'haver fet màsters a Harvard, Oxford i Cambridge per fer-ho?