La professió i la vocació

Hi ha pro­fes­si­ons i voca­ci­ons. Les pro­fes­si­ons són comu­nes, i se suposa que pro­cu­rem exer­cir-les amb res­pon­sa­bi­li­tat. El verb precís és aquest. El metge pro­cura gua­rir-nos o el per­ru­quer pro­cura dis­si­mu­lar les injustícies de la natura, però mai no tenen la cer­tesa de l'èxit. Les voca­ci­ons són una altra cosa. Un lli­bre­ter nat, per exem­ple, és aquell que ens troba el lli­bre que bus­quem amb cele­ri­tat i cor­te­sia pro­fes­si­o­nal però que, a vega­des, també ens troba lli­bres que nosal­tres encara no sabíem que buscàvem, i que pot­ser ens obli­garà a pre­gun­tar-nos durant anys com havíem pogut viure sense saber res d'aque­lles pàgines.

Pere Rodeja, en Pere de can Geli, era una d'aques­tes rara avis que, en un món inun­dat de nove­tats supèrflues, intuïa el valor dels lli­bres nous i conei­xia de pri­mera mà el dels clàssics. Tu dona­ves les coor­de­na­des, a vega­des misèrri­mes, i ell diagnos­ti­cava si et con­ve­nia viat­jar a Grècia amb Wer­ner Jäger o amb Jacob Burck­hardt, si el teu estat d'ànim exi­gia les Sàtires de Juve­nal, el savi equi­li­bri d'Horaci, o aquell dia, pot­ser, l'esforçada novel·la d'un autor local. Per tot això, ahir se li retia home­natge públic. En pri­vat, podem recor­dar quan­tes vega­des la seva inter­venció pro­vi­den­cial va evi­tar que deixéssim de lle­gir un lli­bre impres­cin­di­ble i que fóssim com un ampu­tat que ignora la seva ampu­tació.