Tot esperant l'octubre

El tret de sortida per la celebració del congrés del PSC ja s'ha donat. És temps de posicionar-se i temps de dir-hi la nostra. És el moment en què allò que pensem i allò que creiem pugui ser exposat amb plena llibertat. Tothom ho ha de poder dir tot i després el consens, la majoria o la síntesi esdevindrà el nostre full de ruta en el propers anys.

Ara, doncs, voldria fer algunes reflexions breus de l'entorn precongressual en el qual estem immersos.

1. El fons. Tenim una gran oportunitat, en temps de desconfiança en la política i els partits, de demostrar que la nostra organització, el nostre partit, és útil i serveix a la societat. Cal redefinir el nostre projecte per Catalunya, per la seva gent, per la seva prosperitat i per la seva cohesió. Hem de poder incidir en els moviments econòmics i en el model social, hem d'entestar-nos a fer un sistema fiscal que sigui de veritat redistributiu i mantenidor i potenciador de l'estat del benestar. Un model de partit que conjugui una organització oberta, flexible i amb capacitat d'adequar-se a la realitat per trobar solucions factibles als problemes de la ciutadania i, d'altra banda, que s'insereixi en el si de la societat. Recuperar les complicitats socials, recuperar la transmissió dels neguits ciutadans per transformar-los en polítiques adequades que facin minvar les diferències i garanteixin les possibilitats de realització personals i col·lectives. I, si de veritat som federals, apliquem, des d'ara, les polítiques que defineix aquest postulat. Prou ambigüitats i prou dialèctica estèril. Terminis i ambició sense límit pel país i el seu benestar.

2. Les formes. És cert que el reglament del congrés aprovat podia haver estat més florit. Jo hagués rebaixat el nombre de militants necessaris per delegat. Hagués baixat la proporció, però crec que aquest no és el tema central. Al meu entendre, multiplicar els delegats ens faria anar a un assemblearisme més o menys encobert; respectable però confús. Em sembla més necessari que hi hagi generositat, flexibilitat, i voluntat de debat. Un debat que estigui present a les agrupacions, a les quals es permeti que arribin força esmenes, si és possible, que explicitin la diversitat d'opinió i de posició al congrés i que no funcioni el correu dictat o el recurrent “Barcelona diu” per eliminar o deixar perdre algunes esmenes. Tothom té dret a canviar d'opinió i, així com veiem ara conspicus defensors del grup a Madrid –que no és el tema més important, encara que molt mediàtic–, fa tres anys ells mateixos votaven (vetaven) en contra. Ara, això no pot passar. Fóra bo que arribin el màxim d'opinions, i les contrastarem amb interès, voluntat de debat i interès per arribar a una síntesi constructiva.

3. Els noms. Constato amb una certa perplexitat que s'ha creat una mena de fals imaginari en què els Zaragoza-Montilla-Iceta (potser Nadal també) han esdevingut el trident dolent; sembla que són els únics que tenen responsabilitats en les derrotes electorals i, per extensió, de tots els mals. Tots el que veiem que surten a entrevistes, parlen i encapçalen propostes més o menys estructurades, són membres de l'actual executiva, que, si no m'equivoco, pren decisions col·legiades i, per tant, amb responsabilitat compartida, i, com si no anés amb ells el drama, miren cap a una altra banda i s'atorguen la capacitat d'incloure o separar noms de la futura direcció. Deuran ser els delegats, que triïn, oi? Està força bé que els aspirants vagin dient, però crec que hi ha vida, i molta gent preparada, més enllà d'aquests cercles centrals, que pugui formar una direcció que barregi joventut i experiència, centre i perifèries, defensors del grup propi i dels que volen veu pròpia en “temes que afectin Catalunya”. No cremem possibles candidats i candidates abans d'hora. I no fem judicis que prejutgin composicions.

4. Les xarxes socials, majories sòlides?. Puc escriure “plou i fa sol, les bruixes es pentinen i els nens canten i ballen a l'escola”, i enviar-ho al món com a mostra d'un lirisme fàcil i gairebé banal; puc escriure “retard a Rodalies Renfe, el traspàs va ser una estafa”, i potser em confonen amb el conseller piulador, o puc dir “he perdut les eleccions, el PSC és un desastre” i llançar-ho al món virtual. Em contesten, s'hi afegeixen uns quants indigents en els posts 15-M i 22-M –no sabem ni quants són ni qui són, ni com ni per què s'hi enganxen–, i automàticament he teixit una xarxa social. S'és notícia i sembla que ja es tingui el dret de reclamar el que sigui –no en negarem pas el dret, per descomptat–. Les xarxes socials són una evidència inqüestionable, però, per mi, no són ni representatives, pel possible anonimat (que és un dèficit democràtic), ni corrents fonamentats d'opinió per exigir determinades condicions a la militància d'un partit, ara per ara. Possiblement s'haurà d'estar amatent a aquesta realitat i, de cara al futur immediat, s'hauran d'implementar com a mètode de comunicació, no sé si de debat gaire profund. Ara, a propòsit del congrés, hem vist que s'ha parlat molt de les xarxes socials, però em sembla que s'han sacralitzat. No les rebutgem ni les demonitzem, però crec que encara no representen una sòlida posició de la majoria. Ja hi haurà temps, però també és cert que el seu protagonisme ha estat sobredimensionat, crec, sense treure'ls validesa.

És temps de passar del jo crític al nosaltres pospositiu. Es tracta de discutir i debatre fins a l'esgotament per trobar els principis polítics actualitzats, les estratègies d'inserció social, l'estructura adequada al temps i les persones que millor puguin dirigir el projecte del socialisme català, sense cap límit i sense renunciar a res. Un projecte que té el seu paper i segurament serà cabdal novament pel nostre país, si ho sabem fer bé.

De feina, n'hi ha, i molta.