L'aigua com a oportunitat

L'explosió demogràfica, l'acce­le­rat procés d'urba­nit­zació que por­tarà milers de mili­ons de per­so­nes a viure en megàpolis, l'incre­ment de la con­ta­mi­nació per resi­dus indus­tri­als, agrícoles o energètics fan de l'aigua, la seva cap­tació, dis­tri­bució, con­sum, depu­ració i rein­cor­po­ració al cicle natu­ral un repte glo­bal. La seva escas­se­tat o la seva sobre­a­bundància la con­ver­tei­xen en un bé social d'interès que, com amb altres casos –ali­ments, matèries pri­mes, ener­gia–, pot ser con­ver­tida en matèria d'espe­cu­lació i desi­gual­tat social.

En el Pla de recerca i inno­vació 2010-2013 (http://​www10.​gencat.​cat) des­ple­ga­ment del Pacte Naci­o­nal per a la Recerca i la Inno­vació de Cata­lu­nya (2008), s'esta­blien 17 rep­tes soci­als o ambi­en­tals glo­bals en què Cata­lu­nya podia excel·lir. He lle­git fa poc un arti­cle de Por­ter en què recla­mava l'ori­en­tació de les empre­ses i el sis­tema de RDi a fina­li­tats soci­als, no per cap espe­cial altru­isme, sinó com a únic sis­tema per garan­tir la seva sos­te­ni­bi­li­tat econòmica pre­ci­sa­ment perquè cer­ca­ven la sos­te­ni­bi­li­tat social i ambi­en­tal. Això és el que es va fer en l'ori­en­tació dels 17 focus del PRI. Doncs bé, l'aigua té un capítol propi en aquest pla català.

I el té perquè aquest repte glo­bal es pot abor­dar des de casa nos­tra amb segu­re­tat. Situ­ats a la Medi­terrània, terra d'aigües esca­dus­se­res, Cata­lu­nya pos­se­eix un clúster de més d'un cen­te­nar d'empre­ses vin­cu­la­des al tema, així com algun cen­tre tec­nològic mixt uni­ver­si­tat empresa i el cen­tre de recerca d'excel·lència del col·lec­tiu CERCA: l'ICRA de Girona. A la Medi­terrània, només Israel està a un nivell simi­lar o supe­rior en alguns dels camps. Aquest seria un exem­ple pràctic de les noves comu­ni­tats d'inno­vació i conei­xe­ment (KIC) en què empre­ses de diver­sos sec­tors: químic, metall, plàstic, cons­trucció, informàtica, ener­gies reno­va­bles, etc., con­flu­ei­xen en l'objec­tiu de ges­ti­o­nar de manera sos­te­ni­ble l'aigua i ho fan mit­jançant cen­tres tec­nològics i de recerca.

A Cata­lu­nya hi ha alguna d'aques­tes empre­ses que són autènti­ques mul­ti­na­ci­o­nals ben situ­a­des que tenen l'exper­tesa de cons­truir pis­ci­nes olímpi­ques o bas­tir un cir­cuit tan­cat i quasi inte­gral de rea­pro­fi­ta­ment de l'aigua en una llar. I hi ha també gegants de la dis­tri­bució. Sabem, doncs, de la nos­tra capa­ci­tat empre­sa­rial, científica i tec­nològica en el repte de l'aigua i la seva escas­se­tat. Podem figu­rar en el mapa mun­dial. I això vol dir que tenim un sec­tor amb grans pos­si­bi­li­tats d'inter­na­ci­o­na­lit­zació, és a dir, de negoci i cre­ació d'ocu­pació. Hi ha milers de mili­ons de per­so­nes que no tenen solu­ci­o­nat el pro­blema de l'aigua. Per això cal cer­car ali­ats entre països cap­da­van­ters i mer­cats en països emer­gents.

Ara bé, hi ha dos ves­sants que no cal­dria obli­dar: el social i el polític. Fa pocs dies Itàlia votava en referèndum nega­ti­va­ment a una llei que afa­vo­ria una major pri­va­tit­zació de l'aigua. Aquí a prop, apro­fi­tant la situ­ació d'asfíxia econòmica d'alguns ajun­ta­ments, hi ha qui està cer­cant la com­pra d'empre­ses muni­ci­pals d'aigües per­fec­ta­ment ren­di­bles. Cal abor­dar aquest ves­sant de la qüestió de l'aigua. Estaríem en la nos­tra tra­dició medi­e­val de juris­prudència popu­lar sobre aigües. Seria bo, doncs, que facul­tats d'huma­ni­tats o de ciències soci­als, començant per les més pròximes als cen­tres de recerca de referència, excel·lis­sin en l'anàlisi del seu ves­sant social (desi­gual­tats, migra­ci­ons...) i polític (dret d'aigües, públic/pri­vat, règims con­ces­si­o­na­ris...). El debat social i polític ha d'inno­var en paral·lel a la ciència perquè en pot deter­mi­nar l'ori­en­tació. Estem, com amb l'ener­gia, al cap del car­rer. Apos­tem per un model de dependència basat en infra­es­truc­tu­res faraòniques i pre­vi­si­ble­ment en mans de grans cor­po­ra­ci­ons? O apos­tem per un model d'inde­pendència i màxima sos­te­ni­bi­li­tat, també econòmica, capaç de fer bai­xar el con­sum i acos­tar-se als cicles inte­grals difu­sos al ter­ri­tori? No és el mateix inno­var en una direcció o en una altra. Crec que Por­ter tin­dria clar quina té més impacte social posi­tiu.