La porta de sortida de la crisi

Dels quatre motors que poden fer funcionar una economia a curt termini, l'economia espanyola en té tres que estan tocats. El consum de les famílies presenta un creixement positiu, però molt lent. Les expectatives dolentes dels consumidors l'estan frenant degut a l'elevada taxa d'atur, la pèrdua de poder adquisitiu o les dificultats per accedir al crèdit. El consum privat està aportant poques dècimes al creixement de la producció, pràcticament res. La inversió empresarial segueix creixent negativament. Bàsicament la del sector de la construcció. La bona notícia és que a la resta de sectors els empresaris ja augmenten les compres de béns d'equip. Però l'efecte total de la inversió sobre el PIB encara és negatiu. D'altra banda els ajustos fiscals iniciats el maig del 2010 fan que la despesa del sector públic estigui en retrocés i per tant tampoc aporti xifres positives al creixement.

Els tres motors esmentats, consum, inversió privada i despesa del sector públic són l'anomenada demanda interna. El quart motor, el sector exterior, és el que ha d'obrir la porta de la recuperació de l'economia espanyola i encara més de la catalana. Les exportacions espanyoles van augmentar per sobre del 16% el 2010. Una molt bona notícia. I en aquest moment pràcticament tot el creixement del PIB, d'un 0,8% aproximadament, és degut a l'augment de les exportacions. Malauradament, però, l'explicació d'aquest fet l'hem de cercar més en la recuperació de la demanda als països que compren els nostres productes que en la fortalesa intrínseca del nostre sector exterior. Sempre parlant en termes agregats. Per descomptat que hi ha algunes empreses que han fet un gran esforç i estan obtenint molt bons resultats en els mercats externs, però el sector en conjunt a l'Estat té algunes debilitats que cal millorar en el futur.

En el darrer Informe Econòmic semestral del departament d'economia d'Esade hem fet un estudi sobre l'estat i l'evolució del sector exterior de l'economia espanyola. Hi assenyalem algunes d'aquestes debilitats estructurals que caldrà enfortir. D'entrada està basat sobretot en productes amb un component tecnològic mitjà baix, la qual cosa fa que hagin de competir amb productes de molts altres països. Un altre problema és la forta concentració geogràfica. Més del 70% de les exportacions de l'Estat se'n van a la Unió Europea i de fet, el 50% de les exportacions van a tan sols cinc països: Alemanya, França, el Regne Unit, Itàlia i Portugal. Això ens fa molt dependents de l'evolució d'aquestes economies, però sobretot ens dóna molt poca presència en aquelles àrees del planeta que s'espera que en les properes dècades generin els augments més grans de demanda. Les grans economies emergents, sobretot asiàtiques. En l'actualitat, tan sols un 7% de les exportacions espanyoles van a Àsia.

Un tercer punt dèbil són les pèrdues cròniques de competitivitat. En un context on no podem devaluar la nostra moneda cada determinat nombre d'anys per recuperar una part de la competitivitat perduda és importantíssim que aquesta no es vagi perdent via diferencials d'inflació més elevats que es van acumulant any rere any. És imprescindible eliminar els factors que han provocat i provoquen aquestes pèrdues de competitivitat. En aquest context esdevé de vital importància la reforma del mercat laboral i en concret la reforma dels mecanismes de negociació col·lectiva. Per mantenir la competitivitat és crucial poder ajustar l'evolució dels salaris a la de la productivitat. En l'actual marc legal això és molt complicat perquè l'evolució salarial es veu fortament condicionada per convenis sectorials o territorials que no tenen en absolut en compte les necessitats i circumstàncies de cada empresa. Algunes veus assenyalen que aquest tipus de reforma va en detriment dels drets del treballador, però en aquesta qüestió cal un canvi de paradigma, de manera de pensar. El que no és socialment just és tenir una taxa d'atur que supera el 20% i arriba al 40% entre els joves. Països amb un estat del benestar consolidat i on les condicions de vida de les persones assalariades són de les millor del món, com és el cas de Suècia, Holanda o Bèlgica, disposen d'instruments legals per moderar automàticament l'evolució salarial quan es detecta que una empresa està perdent competitivitat en els mercats internacionals. Un cop recuperada la competitivitat els salaris poden tornar a pujar i mentrestant no haurà calgut acomiadar empleats. A més és un instrument particularment útil en economies petites i obertes com és el cas també de Catalunya.

I per mantenir l'atenció a Catalunya, una altra conclusió important. Per exportar, la mida importa. Estudis empírics mostren que les gran empreses espanyoles tenen una productivitat similar a les grans empreses de la resta d'Europa. A tot Europa, però, les empreses petites i mitjanes tendeixen a tenir una menor productivitat. En conseqüència, tan sols per tenir un percentatge més elevat de pimes una economia esdevé menys competitiva de cara a l'exterior. I aquest és molt clarament el cas de Catalunya. Cal un augment de la mida mitjana de les nostres empreses. Però això ens porta de nou a la reforma laboral: són necessàries condicions per afavorir que els empresaris emprenguin estratègies de creixement que els permetin contractar més persones sense la por actual, i sense que recorrin a uns contractes temporals que els permetran acomiadar amb facilitat si apareixen dificultats. Aquesta temporalitat que desincentiva la formació a les empreses i que ens condemna a una menor productivitat. Un peix que es mossega indefinidament la cua.