Qualificar la independència

La paraula independència ha estat present en l'imaginari polític català des de finals del segle XIX, quan es planteja per primera vegada com a alternativa l'autonomia de Catalunya dintre d'un Estat espanyol únic que el govern central de la monarquia no accepta.

La voluntat d'autonomia i la convergència dels moviments catalanistes de dretes i tradicionalistes i els d'esquerres i obreristes al voltant del 1900 planteja una organització de l'estat en què Catalunya podria administrar-se en aspectes de la vida política, social i econòmica. Quan això és refusat pel govern central –i malgrat la ruptura que planteja a la política catalana entre els moderats, la Lliga, i els més radicals, la Unió Catalanista–, la independència –és a dir, la separació total– esdevé la solució política per a aquells que pensen que la inviabilitat de la solució autonomista necessita una alternativa més senzilla conceptualment però que resulta molt difícil políticament. Malgrat tot, i amb l'excepció dels anys de la República, aquest és un plantejament social minoritari i insuficientment estructurat.

Les dificultats giraven al voltant de les conseqüències de crear un estat independent per tres raons: la moneda, la defensa nacional i l'associació política dintre d'una federació d'estats o d'una aliança diplomàtica estable. Aquestes qüestions eren per a Catalunya problemes de dimensió i massa crítica i, per tant, de cost i estabilitat. La demostració pràctica de la dificultat era que no hi havia a Europa estats de petita dimensió estables i no subordinats.

Des de l'entrada d'Espanya a la UE el 1986, la seva extensió a 27 estats i la creació de l'euro, aquests problemes han esdevingut econòmicament i políticament irrellevants. Formar part de la UE resol el problema de la defensa nacional, l'euro resol el de la moneda pròpia i la pertinença a la Unió redueix el de la diplomàcia independent, perquè en part es delega a la mateixa Unió. És, per tant, evident que la discussió (que s'ha accentuat en els darrers anys) sobre la integració autònoma de Catalunya a Espanya i en el seu defecte l'opció per la independència es planteja avui per a Catalunya de manera diferent a com es plantejava en la primera meitat del segle XX; i això requereix qualificar el que avui pot representar la independència i també el que, alternativament, és essencial que es preservi d'autonomia de Catalunya dintre d'Espanya. És inclús possible sense perdre valor per a Catalunya compartir amb Espanya la política de defensa que després s'integri en la de la Unió Europea o fins i tot la representació de l'estat en la figura d'un rei únic, perquè ben acotat això no presentaria inconvenients. Regnar no és governar i la coordinació de Catalunya i d'Espanya feta des de la no dependència és positiva per a ambdues.

La política fiscal dels estats europeus és diferent i dispersa i això és un greu inconvenient per a la Unió, que farà convergir, a mig termini, en impostos i taxes comunes els estats membres. Les taxes concretes, com ara l'impost de successions, són un problema si són diferents en territoris propers i això produeixi una fuga de capitals a la recerca d'impostos més baixos. Per tant, la independència fiscal ha de ser relativa si hem de compartir un únic mercat i un únic entorn econòmic, però el que sí que és radicalment important és limitar el transvasament excessiu fora de Catalunya de la recaptació fiscal (avui del 9,5 % del PIB) i sobretot tenir la potestat de recaptar i modular els propis impostos amb les limitacions d'homologació i coherència abans mencionats.

El mateix es pot dir respecte de la política d'infraestructures, que s'ha de desenvolupar en base a les grans vies de comunicació europees però amb una gestió i priorització, que no definició, que ha de ser decisió pròpia i no aliena. Qui pot dubtar que la política d'infraestructures ha d'estar necessàriament coordinada amb el nostre entorn geogràfic? En el fons es tracta de poder competir en igualtat de condicions sense estar sotmesos a objectius polítics (no pas econòmics), com ara la xarxa radial de comunicacions a Espanya o el control centralitzat d'aeroports i ports, que per ser radial i centralitzat respectivament poden anar contra el desenvolupament econòmic de Catalunya.

Convergeixen totes aquestes polítiques en una que es tradueix en la reducció del dèficit fiscal. És lògic que hi hagi transferències de fons públics per als serveis comuns i les regions més pobres –n'hi ha a la UE i n'hi ha a Espanya–, però no es pot mantenir un nivell de transferiment que no té equivalent ni a la UE ni als EUA. De fet, s'hauria de reduir al voltant d'un 50% per ser internacionalment homologable.

Caldria trobar una paraula que designés la reestructuració de la nostra dependència respecte d'Espanya i definir quin és l'objectiu, perquè si volem que hi hagi consens en les demandes i els objectius de la negociació entre la ciutadania i els partits polítics, cal definir què es vol, primer per aconseguir l'acord i després per identificar en què no estan d'acord els que discrepen. Si les demandes són lògiques això farà més difícil la discrepància d'aquells partits i grups socials que en el fons s'oposen a l'autonomia però que no ho volen explicitar perquè tindria per a ells un efecte negatiu en suport social i electoral.

Només cal estar convençuts que si una majoria del país demanés un nou plantejament d'integració de Catalunya a Espanya, aquesta s'aconseguiria o en el seu defecte s'arribaria a una independència que, en estar en un entorn comú de moneda, mercats i regulació, ha de tenir limitacions. No es tracta de ser irracionals i demanar l'impossible. Al contrari.