Opinió

opinió

El glamur de Barcelona

La ciutat no ha tingut mai força per capitalitzar el glamur dels catalans universals perquè els seus polítics mai no han tingut la capacitat o el coratge de pagar el preu de donar-los cobertura

Lle­geixo un arti­cle de l'Anna Pun­soda al diari Ara sobre la manca de gla­mur de Bar­ce­lona que res­pon a un altre arti­cle, publi­cat pel Valentí Puig a La Van­guar­dia, amb la típica crítica espa­nyola a la manca d'il·lus­tració de la ciu­tat. Segons la Pun­soda, no és tant que de cop tots els bar­ce­lo­nins ens haguem tor­nat anal­fa­bets com que artis­tes i públic hem per­dut el sen­tit de la trans­gressió.

Tot gla­mur porta implícit un sen­tit del límit i una idea de bellesa. El gla­mur és el fum de la glòria, sug­ge­reix els abis­mes que cal superar i tota la força que es neces­sita per defen­sar una pro­mesa de feli­ci­tat de les agres­si­ons del caos. El gla­mur de París neces­sita la sang i les humi­li­a­ci­ons que ha cos­tat defen­sar-ne la façana. Nova York no tin­dria gràcia sense les rates i els bojos que et tro­bes pel car­rer.

Fran­cisco Umbral, que la Pun­soda posa com a exem­ple d'escrip­tor gla­murós, no era gla­murós només perquè s'atre­via a escriure sobre pits i conys a la premsa de Madrid, sinó perquè, per trans­gre­dir els límits amb aquell sen­tit de l'humor, neces­si­tava fotre's de bon matí un deter­mi­nat còctel de pas­ti­lles. Sense el preu que pagava per fer valer el seu món, l'encan­teri de la seva prosa s'hau­ria esvaït.

Explico això perquè la Pun­soda és una de les poques llums que veig bri­llar en l'horitzó i em va dei­xar amb les ganes de saber quina relació esta­bleix ella entre la sen­si­bi­li­tat artística de Valentí Puig i la de Calixto Bieito. Em sem­bla que entre el neo­vic­to­ri­a­nisme pro­vincià de l'un i la neo­bohèmia àcrata de l'altre hi ha una relació que explica molt bé la pro­li­fe­ració de fre­akies i pepes, i fes­tes Smir­noff a Bar­ce­lona.

Si a Bar­ce­lona s'ha per­dut el sen­tit de la trans­gressió és perquè, com passa sem­pre en aquest país, hi ha hagut força per posar en qüestió el sis­tema de pres­tigi pro­vincià però no prou força per subs­ti­tuir-lo per un ima­gi­nari propi. Em sap greu bar­re­jar l'art amb la política, però crec que hi ha una relació entre el tre­men­disme del món cul­tu­ral bar­ce­loní i aques­tes elits que fan grans decla­ra­ci­ons i es posen la bena abans de la ferida. La manca d'un sis­tema propi de referències tant ser­veix per expli­car que els èxits inter­na­ci­o­nals de Bieito es vis­quin aquí com una xar­lo­tada, com el fet que el senyor Puig hagi hagut de tor­nar a Bar­ce­lona després d'inten­tar fer car­rera a Madrid.

L'art és la lluita con­tra el límit des de dins dels límits. Jo esta­ria d'acord amb el senyor Puig que la manca d'il·lus­tració resta gla­mur a la ciu­tat, però no crec que ens poséssim d'acord a l'hora de donar un sig­ni­fi­cat con­cret i pràctic al terme il·lus­tració. A Cata­lu­nya, sense unes ins­ti­tu­ci­ons capa­ces de pro­te­gir i desen­vo­lu­par una experiència pròpia del bé i del mal, els únics límits cul­tu­rals clars són els pro­vin­ci­ans. Així entre Puig i Bieito, hi ha un buit immens al qual ningú no gosa donar forma perquè el preu és massa alt.

Jo no hi entenc, d'òpera ni de tea­tre, i ignoro si Bieito és tan frívol com diu la Pun­soda, però trobo lògic que els artis­tes que no se sot­me­ten al sis­tema pro­vincià tri­om­fin al món amb obres que sem­blen des­lli­ga­des de la nos­tra vida con­creta, de la nos­tra sen­si­bi­li­tat empe­ti­tida i de la nos­tra tra­dició naci­o­nal mal cone­guda. Així mateix no m'estra­nya que cada vegada que Bar­ce­lona fa un esforç per mar­car per­fil com a capi­tal –després del fran­quisme o ara amb les con­sul­tes popu­lars– sur­tin veus que, amb un cert tre­men­disme, l'acu­sin de vul­ga­rit­zar-se.

En el fons el gla­mur de Bar­ce­lona sem­pre ha estat super­fi­cial, com el seu poder per defen­sar un uni­vers propi i impli­car-hi per­so­nes de talent. La ciu­tat no ha tin­gut mai força per capi­ta­lit­zar el gla­mur dels cata­lans uni­ver­sals perquè els seus polítics mai no han tin­gut la capa­ci­tat o el coratge de pagar el preu de donar-los cober­tura cre­ant un sis­tema de valors ciu­ta­dans que hi estigués a l'altura. Per això surt més a compte ata­car Bieito que Puig i per això la Sagrada Família ens sem­bla un exo­tisme. Per això tots els genis cata­lans, des del mateix Gaudí fins a Dalí, pas­sant per Picasso o Miró, han hagut de fer val­dre el seu ima­gi­nari par­lant direc­ta­ment al món, men­tre la capi­tal del seu país sobre­va­lo­rava artis­tes pro­vin­ci­ans i cri­ti­cava els que tri­om­fa­ven fora.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.