On és el debat polític?

Vivim moments crucials de la història present. Veiem trontollar els grans edificis ideològics, socials i morals que els dirigents havien construït sota el signe del progrés i del benestar. Sentim tot el dia els tambors d'alarma que ressonen en parlaments i governs, en bancs i caixes, a la plaça i a casa. Indignats, tots tenim raons de pes per renegar del govern i de la classe política. Però on és el debat polític? On podem els ciutadans seguir i valorar les raons dels que manen i la confrontació política?

La resposta canònica, la sabem. El Parlament és la seu de la representació: de representació dels interessos a través del vot i també de (re)presentació discursiva de la confrontació política davant l'opinió. Simple teoria. En realitat, els parlaments han esdevingut cambres cada dia més opaques. Posen en escena acords i desacords prèviament amanits als despatxos privats de les cúpules dels partits. Sovint són fronts d'anticipació de les pròximes campanyes electorals. Acabem d'assistir al debat espanyol del estado de la Nación (en majúscula, per esvair dubtes). Tot previsible. ¿Algú n'esperava un debat polític de fons sobre les grans responsabilitats del bipartit espanyol i del (mal) govern de Zapatero? No, tothom coneixia el guió: Rajoy contra Zapatero, Zapatero contra Rajoy, PP mofant-se del PSOE, etc. Pals i més pals contra el dimoni.

El gran guinyol dels parlaments ofereix així carnassa audiovisual a les cadenes de televisió i ràdio i als nous circuits de Youtube i altres xarxes. Podria semblar que així justifiquen la seva contribució a la creació de l'anomenat nou espai públic de la representació, l'espai mediàtic, internet inclòs. Algú podria sostenir que el debat polític s'ha traslladat de les cambres a les nostres pantalles domèstiques o mòbils. Empíricament és fals. Quina versió, per exemple, van donar del debat nacional espanyol les grans cadenes? Una agònica escenificació del duel amb final previsible, i una coreografia àvida de retòrica sagnant, lliurada a la cridòria i als aplaudiments. La política real té forma de circ. El pitjor és que les cadenes públiques no ofereixen alternatives al discurs informatiu de les privades, interessades només en les imatges del duel i del circ.

On és el debat polític en els mitjans? Hi ha alguns espais dedicats a temes polítics. Però, fora dels breus dies de les campanyes, quins a debat pròpiament polític? Dels pocs existents, la majoria són simulacres de debat, ja que no hi solen intervenir els responsables de les grans decisions de la polis. No aconsegueixen allò que requereix la democràcia: fer seure al voltant de la taula dirigents polítics, sindicals, patronals, banquers, que debatin entre ells prioritats, polítiques reals (sanitat, educació, fiscalitat, cultura, etc.) i alternatives de futur. Cert, en trobem succedanis. Són espais d'entrevistes a polítics, tertúlies i programes d'humor. Però, alerta: l'entrevista és sovint la coartada pactada entre mitjà i polític, a benefici de tots dos, i amb probable pacte de no-agressió. En el millor dels casos, els entrevistats dicten, no debaten. En les tertúlies, tot depèn de la selecció dels opinadors i dels experts. Però és evident que una tertúlia no substitueix el debat entre responsables de l'alta política, i sovint pot fer la impressió que les grans opcions preses es dilueixen entre els plats de l'opinió del dia. I què n'hem de dir, de l'humor polític, tan ben qualificat en programes com Polònia? Es miri del costat que es vulgui, l'humor polític pot ser sa, creatiu i divertit, però ningú el confondrà amb un espai de debat. I a internet i a les xarxes socials no hi ha debat? Sí, però només entre els afectats per les decisions: els responsables callen, no piulen.

El problema, òbviament, no és Polònia, en el cas de Catalunya. El problema és que en l'imaginari col·lectiu els referents dominants de la figura i les actuacions dels polítics corresponguin a models creats des de la paròdia, la sàtira o el sarcasme. I prou, sense altres referents que vinculin la paraula i la tasca dels polítics a través de les pantalles a la proximitat del debat obert, franc, periòdic, sobre les seves decisions. Els ciutadans necessitem, sobretot en temps de crisi llarga i profunda, veure i sentir de prop com els nostres representants compareixen i s'expliquen i com fan comparèixer i explicar-se els responsables dels altres poders no representatius.