És la solució o és el problema?

Els països, les empreses i les famílies comparteixen una veritat absoluta: si gastes més del què ingresses, el temps et portarà a la ruïna. Lamentablement no importa si la despesa és més o menys necessària; fins i tot, si és imprescindible: si no volem anar a pitjor o a la fallida, no podem gastar més del que guanyem. És clar que durant un temps, alguns responsables (diria més aviat irresponsables) intenten no equilibrar els comptes acudint al crèdit per finançar la falta d'ingressos. Però aquesta política té un recorregut curt i, a més, unes conseqüències nefastes, ja que perds la independència i t'entregues a la voluntat dels que et deixen el diners. El problema d'avui de moltes nacions, de moltíssimes empreses i de famílies s'explica per aquesta alegria en un moment donat per endeutar-se, i ara som captius de les voluntats, i sovint arbitrarietats, dels que ens deixen els diners i dels que mesuren, amb una objectivitat sospitosa, el grau de confiança que mereixem.

Difícilment mai qui ha estat el creador del problema sol ser qui aporti la solució. És per això que una empresa, quan es troba en una situació límit així, sol canviar els responsables; però en els països democràtics no sempre és possible fer-ho, perquè els temps polítics no coincideixen amb les necessitats econòmiques, i és llavors que hi intervenen estaments superiors (gens democràtics) que obliguen el país en qüestió a prendre unes mesures, si vol que hi continuïn confiant. I aquestes mesures van encaminades sempre cap a dos objectius: equilibrar ingressos i despeses, i reduir el deute. És el que s'ha esdevingut aquesta setmana a Grècia, on, malgrat tota la indignació, que era i és molta, el poder dels mercats i dels amics que t'han de deixar diners és molt superior a qualsevol altre. Amb aquest nivell de deute, Grècia no és un estat lliure ni independent. Una cosa semblant ha passat amb Espanya. El president del govern espanyol, José L. Rodríguez Zapatero, no va actuar correctament, fins que l'hi van obligar. Ell formava part del problema i, per tant, no podia ser-ne la solució, si no és que, tal com feliçment ha passat, hagi resultat ser un disciplinat executor de les instruccions que li marquen de fora i que no tenen altre objectiu que agradar als mercats financers. La famosa i subtil “prima de risc” té molt més de poder que qualsevol manifestació, indignada o no. És cert que la sensibilitat dels mercats financers amb Espanya, molt sovint presenta símptomes d'histèria, segurament ben justificada, entre altres coses per la nul·la credibilitat que avui té el president espanyol. I ja sabem que els analistes, entre altres factors de risc, estudien la capacitat i la credibilitat dels màxims responsables en la gestió econòmica. Un home és tan fort com ho és la seva reputació i, en temps d'extrema dificultat, el sistema financer de tot el món valora els dirigents econòmics d'alta reputació perquè són dirigents forts que inspiren credibilitat.

Quins són els altres criteris més importants per poder mesurar aquesta confiança? Evidentment, un dels primers és el grau de dèficit i endeutament, fins i tot el dèficit comercial, com a un indicador del grau de productivitat; també un creixement econòmic que es vegi sostenible i amb bases sòlides, i el grau de desocupació. Un país amb cinc milions d'aturats no és un país que inspiri gaire confiança.

He dit que no sempre és possible el reciclatge d'un responsable econòmic, ja sigui a una empresa ja sigui a un país. A Catalunya hi ha l'exemple de l'actitud de l'exconseller Antoni Castells i la del conseller actual, Andreu Mas-Colell, que ho expliquen força bé. El primer va voler frenar la dinàmica cap al precipici del dèficit amb mesures poc contundents, i li va passar el què li va passar. Segurament per història en el càrrec, i potser també per ideologia, va ser incapaç d'implantar les mesures correctores necessàries, i ha hagut de ser un altre qui prengui les regnes de la responsabilitat per poder revertir la situació. Malgrat el soroll d'indignació i protestes, avui el nostre país té més credibilitat.

El debat de política general a Madrid d'aquesta setmana va evidenciar el greu problema de lideratge. El president espanyol aguanta només perquè fa el que li manen des de fora, però amb això no n'hi ha prou. I em temo que cometrà el mateix error que va cometre el president Montilla: esgotar al màxim la legislatura. De tota manera, és previsible que Zapatero deixi fets els pressupostos de l'any vinent, la qual cosa el president Montilla no va fer al seu dia. Si la pregunta és si, en una situació greu, mantenir-se en el poder, quan no ets la persona idònia, és la solució o el problema, la resposta clara és que sempre és el problema. Normalment en aquests casos, els temps mai és un bon aliat.