No hem tocat fons

L'arri­bada de l'estiu acos­tuma a por­tar motius per recu­pe­rar l'opti­misme. Els dies s'allar­guen i la llum i la calor, quan no són exces­si­ves, poden aju­dar a la gene­ració d'endor­fi­nes i la momentània sen­sació de feli­ci­tat. Ajuda, i molt, que sigui el temps que tra­di­ci­o­nal­ment es dedica al des­cans labo­ral quan hi ha feina, i a sobre va bé. Pel pes que té el sec­tor turística a casa nos­tra també és el temps en què part de la nos­tra eco­no­mia està al màxim ren­di­ment i, per tant, ofe­reix més llocs de tre­ball. Aquest estiu tant els pronòstics com els pri­mers indi­ca­dors fan pen­sar en una molt bona tem­po­rada turística. Això serà con­seqüència de la recu­pe­ració econòmica en els mer­cats tra­di­ci­o­nals, aquells dels quals pro­ve­nen la majo­ria dels nos­tres visi­tants, i la bonança que viuen els nous països emis­sors; també és con­seqüència de les difi­cul­tats que pas­sen alguns dels prin­ci­pals com­pe­ti­dors, tant les econòmiques dels des­tins del nord de la Medi­terrània com la ines­ta­bi­li­tat política i social de les des­ti­na­ci­ons de la ribera sud.

Les dades de l'ocu­pació del juny han estat posi­ti­ves i, per ter­cer mes con­se­cu­tiu, mar­quen una tendència. Però tot­hom coin­ci­deix que això són brots verds que no tenen prou força per arre­lar, i que encara mar­ca­rem nous rècords de deso­cu­pats. Si la capa­ci­tat de gene­rar llocs de tre­ball és l'indi­ca­tiu que ha de mar­car la nos­tra recu­pe­ració, estem lluny de l'objec­tiu. Podríem dir en aquest sen­tit que no hem estat capaços de recons­truir encara un dels tres pilars que s'ha enfon­sat –eco­no­mia, política, valors– i que ens ha fet caure en aquesta pro­funda crisi. I els altres?

Si la nos­tra crisi econòmica està pro­jec­tada sobre­tot en les con­seqüències sobre el mer­cat de tre­ball, la crisi política s'ha asso­ciat al feno­men de la des­a­fecció. Per demos­trar la fallida del sis­tema de repre­sen­tació s'argu­menta sobre el que la gent diu que pensa dels polítics, i que recu­llen els estu­dis d'opinió; resulta un ele­ment de reflexió que la majo­ria dels enques­tats pen­sen que la política és el segon pro­blema més impor­tant després de l'eco­no­mia. L'altre feno­men que es va pre­sen­tar com un canvi de rumb per sor­tir d'un apa­rent car­reró sense sor­tida van ser el movi­ments de pro­testa ciu­ta­dana. Però el cert és que, amb poc temps, més que un feno­men que sig­ni­fiqués l'impuls d'un cor­rent de fons, sem­bla la mani­fes­tació efer­ves­cent d'una sen­sació de males­tar. Paral·lela­ment hem com­pro­vat que les coses no són sem­pre com sem­blen: si la demos­tració de l'allu­nya­ment de la política són els índexs de par­ti­ci­pació a les elec­ci­ons, s'ha donat la para­doxa que anava crei­xent en temps de bonança i s'ha comença a reduir en moments de difi­cul­tat. En vista de les dades, tot apunta que el veri­ta­ble pro­blema de la política no és de repre­sen­tació, sinó la inca­pa­ci­tat d'estar a l'alçada de la con­fiança que encara li fa molta gent per tal que solu­ci­oni els seus pro­ble­mes.

Per tot ple­gat, quins motius tenim per dir que encara no hem tocat fons i que la crisi amenaça de fer-se més pro­funda? Hi ha mol­tes res­pos­tes par­ci­als a aquest inter­ro­gant, però des d'un punt de vista gene­ral es pot con­cloure que la gran amenaça és que no s'ha abor­dat la trans­for­mació del sis­tema de valors que està en l'ori­gen del tren­ca­ment dels fona­ments sobre els quals ens sus­tentàvem. Estem massa pre­o­cu­pats per la recons­trucció, per saber quan tor­na­rem a estar com abans, i no hem tin­gut en compte el conei­xe­ment adqui­rit a par­tir dels errors come­sos per defi­nir els objec­tius com­par­tits de futur i les noves regles de joc.