La gràcia de la desgràcia

Circulen ja amb molt enginy diferents acudits relatius a les retallades dels serveis públics, i dels sanitaris en particular. Em va fer especialment somriure per la seva manca de sentit sanitarista aquell en què la infermera crida els malalts amuntegats amb un “Atents, que estem a punt de sortejar la pastilla”. Un altre fa posar al pacient a qui es fa una placa radiològica una moneda quan s'encén el llumet vermell. És el racionament, via quantitat (la pastilla), o via preus (la moneda). N'hi ha d'altres també d'acudits que fan també gràcia de la desgràcia, d'un sistema que ha gastat per sobre de les seves possibilitats, a un estat que pensava que era més ric del que realment era, amb tota una tropa d'entusiastes de la despesa, que han deixat avui en greu perill la continuïtat d'aquesta prestació tan important per al benestar dels ciutadans.

Preocupa així del sistema sanitari actual no tan sols la seva potencial sostenibilitat (el que és sostenible financerament o no depèn de voluntats polítiques més o menys fundades, insensates o ingènues), sinó la seva manca de solvència: és a dir, la capacitat de donar respostes, solucionar nous reptes, resoldre nous dilemes, vist el seu elevat nivell de consolidació, corporativització, anquilosament que pateix. Drets adquirits que reforcen sempre l'statu quo: manca de flexibilitat per fer la reconversió de llits d'aguts a semiaguts i crònics; absència d'educació ciutadana en l'acceptació de la priorització democràtica enfront de la pretesa barra lliure, de fomentar la cultura que res no és gratuït, de capacitació tècnica de molts professionals a qui costa separar l'interès públic que serveixen amb el de la seva butxaca, i d'experts que confonen la política sanitària amb la política a seques, àdhuc la politiqueria.

Val a dir en tot cas que les retallades que sofreix el sistema sanitari català són innecessàries. El nostre sostre de despesa sanitària pública en termes de PIB no és més alt, sinó més baix que el que correspon a una bona comparativa internacional, és fins i tot menor que la mitjana espanyola en què s'inscriu el nostre finançament. Un finançament, és clar, i aquesta és la mare dels ous, que no està lligat als recursos propis de Catalunya (el seu PIB), sinó, en el millor dels casos, als valors mitjans de l'Estat espanyol.

Catalunya pateix per manca novament de solvència, política en aquest cas! No haver assolit un bon sistema de finançament autonòmic llastra avui la sanitat a Catalunya amb uns recursos per càpita de 1.292 euros persona/any. Si Catalunya disposés del finançament que atorga el concert foral podria disposar, com el País Basc, d'una despesa de 1.563 euros persona/any. Multipliquem la diferència per 7 milions i escaig d'habitants i comprovarem que la nostra sanitat no estaria en dèficit, sinó en superàvit! La retallada que es veu així obligat a fer el govern català, entre 700 i 900 milions d'euros, és poc més de la meitat de l'excés de finançament que permetria el concert econòmic (quasi dos mil milions addicionals!). Ah! Si ens volem consolar mirant-ne d'altres que estan pitjor (agafo xifres oficials del mateix govern basc publicades recentment), basta comprovar que els recursos per càpita de Balears són encara inferiors (1.003 euros persona/ any!). És a dir, un 35% inferiors als dels bascos.

Tot això que comentem no és una excusa per no entomar la dificultat del moment, però sí un recordatori d'on és realment la clau del problema analitzat. Tots els països gasten en salut el que es poden permetre per la renda i riquesa que generen. Espanya ha viscut en despesa social per sobre, indiscutiblement, de les seves possibilitats. Contràriament, Catalunya ha viscut i està vivint per sota. Ho comentava amb aquestes paraules el president Mas en un esmorzar a l'hotel Ritz. Fins que va dir aquestes paraules, havia encisat entre l'audiència, en especialment dels de la meva taula, el seu plantejament liberal. Però amb aquell reconeixement vaig sentir algun murmuri i algun altre improperi.

D'aquestes insuficiències de finançament i d'altres coses callen els qui estaven contra el concert a l'oposició i ara se'n beneficien en el govern basc, sense cap proposta de la solidaritat abans reclamada; miren cap a una altra banda els presidents antics i recents de Castella-la Manxa davant de la disbauxa de les pèrdues de l'AVE per terres manxegues, mentre que aquesta infraestructura que no es poden permetre els americans, tal com varen afirmar, es prepara per a un reguitzell de pèrdues a Galícia i a Extremadura encara... Ben cert que algú ha de dir aquestes coses, de fet alguns les hem denunciades des de l'acadèmia quan hem pogut. Però el valor el dóna avui que ho faci el mateix president de Catalunya.