Democràcia

A tom­ba­re­lles i tom­ba­llons la bola de la Terra, sense fer-hi cap fes­tot, em va veure néixer. 1920. L'aital dia van matar l'amo de l'Eli­zaide, que fabri­cava cot­xes de ben­zina. Durant tres anys mata­ven gent pels car­rers.

Fins que els bur­ge­sos de casa, espar­ve­rats, van dema­nar al capità gene­ral, el Primo de Rivera, que hi clavés un cop de sabre. Aquest va fer un pro­nun­ci­a­mi­ento tan a la brava que la nos­tra bona gent es va que­dar sense sar­da­nes i sense el sal­tiró de la car­dina. Sis anys de dic­ta­dura i tres de dic­ta­blanda.

I ves que, en un dia gloriós d'abril, en Macià va pro­cla­mar la República Cata­lana, i va invi­tar els altres pobles de les Espa­nyes a fer sem­blant­ment. A Madrid no els va caure bé. Van enviar-ne tres per dir a l'Avi que si anava per aques­tes els de Ter­rassa no ven­drien ni un pam de panyo. Pas­sant per totes les rebai­xes a la botiga del senyor Esteve li van donar un Esta­tut, esca­nyat de llet. Que no us enga­llo­fin, la República era a can pixa-rellisca a bas­to­na­des entre uns i altres.

Va venir la guerra, l'ati­a­ven tant els bis­bes i els mili­tars d'una banda com els comu­nis­tes i els anar­quis­tes de l'altra. La batussa no la va gua­nyar el Franco, la van per­dre els d'aquí. I no us enga­nyeu, el Negrín era tan anti­ca­talà com el Franco.

Aquest va durar qua­ranta anys, ensan­go­nat, no era fei­xista, era fran­quista. Va gover­nar pel sis­tema del ruc i la pas­ta­naga. Va morir al llit. Plego d'aquesta.

Guar­nida de democràcies va venir la tran­sición amb el truc del café para todos. Ni un sol dels nos­tres polítics van fer esment de qui es calava el pollas­tre i de com ens hauríem de pagar el conya­quet. Un cop més ens havien ensar­ro­nat. Sense conya­quet, només ens dei­xen escu­rar la car­ca­nada del pollas­tre, men­tre els nos­tres polítics recor­den els gali­far­deus de Ter­rassa i Saba­dell tro­bant-se a la riera de les Are­nes fent-s'ho a cops de roc.

Acabo. No pots veure la història del teu país amb la curta experiència de noranta anys. La nos­tra terra té saons ama­ga­des d'espe­rança que no s'esco­len.

Amb aquesta espe­rança ho dic: al cap d'anys, no he cone­gut la democràcia.