Ciutadella

Estic a punt d'aga­far el vai­xell per anar a ses Illes. El meu destí és Menorca. I en con­cret Ciu­ta­de­lla , la vila més aïllada d'aquesta porció de terra rode­jada pel mar. No hi he estat mai i per tant en sé ben poca cosa. Allò que en puc deduir em ve de la mà del que serà el meu gen­dre dis­sabte vinent. Un xicotàs menorquí amb llen­gua i estil propi, que sovint mos­tra les arrels cata­la­nes, però també hi veig el seu tarannà insu­lar, el regust de la soci­e­tat anglesa que va sojor­nar uns quants anys a Menorca, i una manera de fer dis­tinta de la de Cata­lu­nya. El marit immi­nent de la meva filla sem­pre diu que Ciu­ta­de­lla és una població molt sin­gu­lar, de cos­tums estranys i molt arre­lats. Han vis­cut durant molts anys apar­tats de la resta del món. D'una ampo­lla en diuen un bòtil i la festa dels cavalls de Sant Joan con­gria el seu ori­gen britànic.

La gent que coneix l'illa la com­para de seguida amb el pai­satge de la costa empor­da­nesa. Tenim una ver­gas­sada impor­tant amb els seus habi­tants. No només pel clima tra­mun­ta­nal i la vege­tació, sinó perquè quan Jaume I la va con­que­rir ho féu amb mari­ners i sol­dats pro­ce­dents de l'Empordà. Com a molts pobles d'aquí anys enrere, a Menorca se sala osten­si­ble­ment. La invasió de les hosts cata­la­nes a sang i foc no va dei­xar cap ves­tigi dels antics habi­tants de l'illa. La soci­e­tat balear amb mati­sos va començar de bell nou amb llargs llaços de comu­ni­cació amb el Prin­ci­pat que a poc a poc ani­rien mutant.