Strauss-Kahn

Diuen que Déu va crear els homes amb cervell i penis. La llàstima és que no els va donar prou sang per a poder fer funcionar aquests dos òrgans de manera simultània. Les tribulacions del senyor Strauss-Kahn semblarien provenir d'aquesta disfunció orgànica que ja estava en el curiós programa del creador suprem. El cas d'aquest personatge amb provada inclinació a la interacció amb l'altre sexe entesa com una acció d'assetjament, ha fet parlar molt. No som davant d'un refinat seductor, un Casanova de les finances, que les dones trobin irresistible. L'home presenta més aviat els atributs torils que suggereixen una certa facilitat per l'envestida com a tàctica d'aproximació. És difícil veure'l com un heroi. O com un sant. Tampoc com una víctima. I amb tot, un mer coneixement del potencial físic d'un cavaller que ha passat la seixantena projecta dubtes seriosos sobre les possibilitats de violar senyores la meitat de joves i amb fortalesa física evident. El cas Strauss-Kahn, acabi com acabi, ha tornat a posar les qüestions sexuals al centre de les preocupacions dels suposats grans mandataris d'aquest món. Hi ha la sospita generalitzada que si la vida sexual de les persones es fes pública pocs s'escaparien de ser vistos amb horror i sorpresa. Per això el sentit comú aconsella mantenir les intimitats d'ordre sexual en l'àmbit de la discreció. L'escriptor Gore Vidal va donar una resposta esplèndida, en aquest sentit, a un periodista que volia posar en evidència la seva inclinació homosexual. La malèvola pregunta era: “Recorda si la seva primera experiència sexual va ser amb un home o amb una dona?”. La resposta de Vidal va ser d'una discreció impecable: “En aquella època jo era massa ben educat i no hagués gosat mai preguntar-li”. Amb les coses del sexe més val posar-hi humor o desmarcar-se'n. Penso en el peculiar missatge d'una actriu americana a un admirador pesat: “Vindré a fer l'amor amb vostè a les cinc. Si arribo tard comenci, si us plau, sense mi”.