La teranyina entre les línies del text

Josep Pla sabia que era al seu país quan, en dir “bon dia”, li res­po­nien “bon dia”. El meu diari és aquell que quan es mor un gran escrip­tor del país, n'informa i el recorda amb gene­ro­si­tat —aquest, vaja—. Diven­dres vaig lle­gir, en aques­tes pàgines, que l'amic Joan Ven­tura lamen­tava “l'escassa reper­cussió que la mort d'en Pai­rolí havia tin­gut als mit­jans de Bar­ce­lona”. Sí, Joan, és així de trist (sort en tenim d'El Punt i de l'Avui!). Miquel Pai­rolí és un escrip­tor d'obra no gaire extensa, però molt valu­osa. No tinc cap mena de dubte que molts dels que avui el des­co­nei­xen, demà en can­ta­ran, admi­rats, les excel·lències. Ara bé, per arri­bar a això, senyors edi­tors, cal­dria ree­di­tar la majo­ria dels seus títols, perquè adqui­rei­xin una segona vida.

Aquell mateix dia, jo feia un cafè al Casino de Vila­franca, i un bon amic —pagès de Puigdàlber—, a qui uns mesos enrere havia rega­lat Octu­bre, em feia veure, tot lamen­tant la pèrdua de la per­sona, com de pre­ci­ses i emo­ci­o­nants eren aque­lles pàgines, que malau­ra­da­ment s'han con­ver­tit en el tes­ta­ment lite­rari de l'autor. La mort d'en Miquel em fa tor­nar als seus lli­bres. Obro el pri­mer die­tari, Pai­satge amb fla­mes (de 1990): hi retrobo aquell sen­tit de la vida una mica reti­rada que tant agra­dava a l'escrip­tor, que estruc­tura l'obra en qua­tre parts, les que cor­res­po­nen al cicle de les esta­ci­ons.

“Viure és cami­nar len­ta­ment cap a la des­trucció”. És la frase final d'un breu text de la part de l'estiu, que ha començat expli­cant la cai­guda d'una pruna madura: “Allò que fou flor en la frèvola ingenuïtat pri­ma­ve­ral, allò que havia esde­vin­gut a l'estiu una massa car­nosa, forta i aspra com el múscul ado­les­cent, aquell fruit dolç, aquós i flonjo de juliol acaba de morir”. En un altre text, també esti­val, brevíssim, molt del gust pai­rolià per la nota sen­sual, es remarca el con­trast vio­lent que es dóna entre la imatge d'una noia ves­tida amb mini­fal­di­lla que es menja un gelat, d'una banda, i el que diu aquesta jove, de l'altra. Diu això, la noia: “Tots som con­dem­nats a mort, igno­rants del dia que s'acom­plirà la sentència”.

En la lite­ra­tura de Pai­rolí no hi ha posa, sinó pòsit, si se'm per­met el joc de parau­les. Ni hi ha con­ces­si­ons a cap rabiós cor­rent de la moder­ni­tat última (més aviat cen­su­rava les avant­guar­des estètiques i, no cal dir-ho, la lite­ra­tura que només pretén espa­ter­rar el burgès i el no burgès). A l'escèptic i estoic Pai­rolí, ningú no li donava bou per bèstia grossa. Per a ell, “la lite­ra­tura és com­pa­nya de la vida”. Ho escriu en un dels tex­tos de L'enigma, el seu segon die­tari (1999), un text que dedica a la relec­tura: “És la nos­tra vida que repas­sem també, pen­jada com una tera­nyina entre les línies del text”. Relle­gint, ara, els seus die­ta­ris, repas­sem també (i tant!) la nos­tra vida. Passa, sobre­tot, amb els autors amb majúscu­les.

Vaig saber que estava molt malalt fa només tres set­ma­nes, un dia que la Judit Pujadó i en Xevi Cor­ta­de­llas van venir a Vila­franca a pre­sen­tar Tom­bes i lle­tres. Quan m'ho van dir, tra­vessàvem la plaça del Gas (des de lla­vors, incons­ci­ent­ment, esquivo sem­pre aquesta ruta). L'havia entre­vis­tat vuit mesos enrere pel seu ter­cer die­tari, Octu­bre, magnífic, que aplega totes les vir­tuts de la seva lite­ra­tura (un altre dia par­la­rem de les seves novel·les, que admiro molt: sobre­tot El manus­crit de Vir­gili i, encara més, Cera). A la coberta, hi ha un rellotge de paret —un dels dos que feia ser­vir d'habi­tud a casa seva—, perquè el temps és un dels temes prin­ci­pals de la seva obra: tot el que escriu Pai­rolí ens fa sen­tir el temps, la con­dició escàpola de les hores. En aquest die­tari, dis­serta sobre les eines del camp, la música, els amics, els ani­mals, sobre alguns clàssics... És un lli­bre que cal lle­gir, ple de con­tenció i de savi­esa: “Accep­tem-ho. Aquest és el gran repte, la mesura d'una madu­resa que no asso­li­rem fins que no gosem pres­cin­dir d'il·lusi­ons de vida eterna i accep­tar que el nos­tre futur és el no-res”. Espero que el futur dels seus lli­bres sigui el reco­nei­xe­ment autèntic que merei­xen. Una glòria feta, almenys, a la mesura del país.