Muriel

Ningú no ho hau­ria dit, que en un posat tan ino­fen­siu hi havia tanta fer­mesa. Quan vas ser esco­llida pre­si­denta d'Òmnium Cul­tu­ral, es van sen­tir uns quants “Vols dir? Vols dir?”. Era difícil de creure que amb aque­lla veu suau, i aquell dis­curs tan cen­tra­det, es pogués empènyer l'enti­tat en uns temps tan tur­bu­lents com els actu­als. En canvi, tu has des­a­fiat tot pronòstic. T'has envol­tat de gent valenta i has alçat la des­tral de la soci­e­tat civil decent.

La mani­fes­tació del 10-J et va tocar de ple, Muriel Casals, tot just asse­guda a la cadira. Després, la con­sulta de Bar­ce­lona del 10-A. I ara la pro­posta de l'objecció fis­cal. Has anat avançant; pri­mer vas assu­mir un repte per obli­gació ètica, després un altre per con­vicció, i ara un per ini­ci­a­tiva. En l'esce­nari que tenim, polític i asso­ci­a­tiu, no sobra la gent com tu, que com­bina coratge i seny. De fet, és una bar­reja infreqüent, que cal apro­fi­tar i que és un regal del destí.

El procés va començar abans de la teva pre­sidència, però amb tu queda sen­ten­ciat. L'antic Mòmium Cul­tu­ral ja no exis­teix, ara el que hi ha és l'enti­tat més gran, més viva i més activa del país. Que, a més, acaba de fer el tri­ple salt mor­tal, perquè està a punt de dema­nar a la gent que pro­testi dei­xant de pagar els seus impos­tos. Acti­visme intra­venós. Qual­se­vol altra enti­tat des­per­ta­ria som­riu­res; qual­se­vol altre diri­gent pot­ser també. Però tu surts a l'estrada, amb aquell to de cate­quista pro­gre, aque­lla vene­ra­bi­li­tat, i tot­hom s'ho creu. Ara prem l'acce­le­ra­dor. Tu pots. Enda­vant.