‘Res... publica o privata'

Seria interessant fer un paral·lel de les vides públiques, però, sobretot la gestació i articulació de les idees, entre Ciceró i Jordi Pujol. Deixo constància de l'interès, per passar de puntetes pel diàleg del romà sobre la república, i recullo unes paraules de Pujol qui, en una conferencia recent, afirmà: “L'alternativa està entre la independència i la gradual desaparició de la catalanitat i de Catalunya”. Una frase nítida i allunyada de l'ambigüitat que l'havia caracteritzat en la seva afamada epopeia del peix al cove. Època que s'allargà fins a la “pluja fina” d'un líder, que mai no se li assemblà, malgrat els molts esforços que féu i corones d'espines pròpies i annexes que li confiaren. L'alternativa, en el cas que n'hi hagi de Pujol, diria que està entre el somni i la realitat.

Miraré d'explicar-me: Ciceró parla de l'administració de la res publica, com un deure inalienable del polític en el poder: és a dir, administrar allò que, en presumpció, és de tots. Cícero afegeix a la seva meditació sobre la república, un apartat que agafo com a clau de volta per clarificar: l'administració de la res privata.

El diàleg de Ciceró sobre el lideratge que cal a Roma, davant la imminent ensulsiada, es fa en una casa benestant, al sol, és hivern. Hi ha set persones: l'amo de la casa Escipió el Jove, militar de renom, i Gai Leli un polític; els dos són els protagonistes del diàleg. Més quatre juristes: Quint Muci Escèvola, Mani Manili, Tuberó i Rutili, que també havien estat cònsols. Ciceró desenvolupà el discurs sobre la res privata per donar suport a l'emperador August i a la seva voluntat de retornar a l'antiga moralitat romana, com a garantia de perviure. Quan parlava Jordi Pujol, ho feia a una audiència plural, però en què hi havia destacats membres de l'actual govern, que hauran d'orquestrar la res publica. I tenir en compte, tal com ell ho va fer, el somni. És aquí on rau la connexió amb la conferència de Pujol titulada Residuals o independents?. En el moll de l'os, parlem de la contraposició entre la realitat (la res publica) i el somni (la res privata). Cert que la societat catalana està abocada a un fracàs total, si no millora la seva administració de la res publica. De segur que el camí cap a la independència monetària passa certament pel concert econòmic, però de cap de les maneres és garantia d'assolir la sobirania total o compartida. Aleshores és quan es produeix l'error de creure que el somni pot alterar, immediatament, la realitat. En cap cas dic que la independència de Catalunya, un somni, no pugui alterar la realitat pressupostària d'un govern, sigui del color que sigui. Però no passarà de seguida. Per les inèrcies, pels interessos, per les creences contràries, perquè l'altiplà té els mecanisme de l'ofec molt ben assajat i perquè la res privata és un edifici en construcció: mal cimentat, menys explicat i gens cultivat.

En el passat la “reconstrucció nacional” s'ha centrat en la supervivència de la llengua. Res a dir. Però hi ha hagut poca, molt poca, dedicació a conrear la cultura. No de manera pressupostària i sota la falsa percepció que són els diners aquells que fan la cultura i la seva difusió; sinó a cultivar la cultura en l'esfera privada, com a una interiorització de la manera de ser dels catalans. Menys, molt menys, com a una carrera per contrarestar la cultura castellana o anglesa, de les quals els intel·lectuals catalans haurien de ser excel·lents practicants. No hi ha competició, perquè el resultat d'una construcció nacional catalana és, abans que tot, una carrera privada. Per preservar valors que tots, incloent-hi el govern espanyol i les majors de Hollywood, es dediquen a menystenir, perquè: “ser públic català”, només és rendible per tenir-lo sotmès.

Crec que, en aquest paradigma, tenir control dels diners i endreçar la gestió del somni de ser catalans és on rau el secret, perquè, com a poble que viu i treballa, no es precipiti pel penya-segat de l'oblit o l'extinció. El president Pujol va tancar el seu missatge amb una idea paral·lela a la que he expressat, tot resseguint Ciceró. Va dir el president: “Hem de treballar per enfortir-nos; una actitud que passa per estar oberts al món sense esperar, a canvi, gran cosa”.

Ciceró va escriure el seu diàleg De república quan declinava la seva activitat política i els seus ideals estaven més o menys arrodonits; era per allà l'any 63 abans de Crist, cinc anys després s'exilià, i van haver de passar sis anys més perquè tornés a Roma i es fes càrrec del modest govern provincial de Cilícia (demarcació romana a la península d'Anatòlia), no pas com a un exili administratiu, sinó perquè Roma no sabia ben bé què fer amb les certituds i veritats de Cícero. No voldria que ens passés el mateix amb les paraules del president Pujol.