Rivera

Al prin­cipi encara feies gràcia, Albert Rivera; apor­ta­ves un aire inèdit a la política cata­lana. Però ja fa un temps que can­ses, perquè t'has con­ver­tit en un Bronco Billy pre­vi­si­ble i mono­temàtic. Quan vas sor­tir a cri­ti­car Òmnium per la pro­posta de l'objecció fis­cal, tot­hom sabia el que diries. Efec­ti­va­ment; no vas enga­nyar ningú. Però superem el tedi i comen­tem les teves decla­ra­ci­ons.

Vas car­re­gar sense vacil·laci­ons con­tra la pre­si­denta de l'enti­tat, acu­sant-la de prac­ti­car l'odi. Jo no veig la Muriel Casals ni 25.000 socis odi­ant gaire res, i en canvi sí que veig un auto-odi nota­ble en altres cares. Vas treure també la cançoneta de les sub­ven­ci­ons. Evi­dent­ment, no et vas entre­te­nir a fer números. Si comp­tes bé els 25.000 socis actu­als d'Òmnium veuràs que, a banda de superar una miqueta els mili­tants del teu par­tit, només cobrant quo­tes és clar que no neces­si­ten gaire sub­sidi.

Final­ment vas treure del bar­ret el coni­llet lega­lista. La insub­missió fis­cal és delicte, vas dir. I tots a tre­mo­lar. En rea­li­tat, el que real­ment va con­tra les lleis, les de la natu­ra­lesa, és aguan­tar una estafa sense piu­lar; supor­tar un roba­tori any rere any. Com deia George Was­hing­ton a l'hora d'alçar els seus con­ciu­ta­dans, “l'estat no té més dret que jo a robar-vos”. I el que vol fer Òmnium és denun­ciar i com­ba­tre aquesta injustícia, pre­ci­sa­ment, per­pe­trada pel poder. L'objecció fis­cal ja es prac­tica en temes mili­tars. Es trac­ta­ria d'ampliar aquesta pràctica per defen­sar els nos­tres diners, els teus inclo­sos.