75 anys

Un dels docu­men­tals més interes­sants que es van rodar sobre la memòria històrica de la Guerra Civil espa­nyola és La vieja memo­ria. Va ser rea­lit­zat en els dar­rers anys del fran­quisme i reco­llia el tes­ti­moni dels que van viure de prop la guerra. La pel·lícula dei­xava par­lar Dolo­res Ibar­ruri, Fre­de­rica Mont­seny, Josep Tar­ra­de­llas, Fre­de­ric Esco­fet, José María Gil Robles, gent de diver­sos sec­tors que va viure la guerra. La memòria oral s'impo­sava com a memòria de l'experiència vis­cuda i inten­tava orde­nar la rea­li­tat d'uns fets en un dels pri­mers moments històrics en què era pos­si­ble fer-ho. Ara, quan estem a punt de reme­mo­rar els setanta-cinc anys del cop d'Estat del 18 de juliol, ens tro­bem en un moment incert, en què la vella memòria de la Guerra Civil es va per­dent. Els més joves que van viure la guerra –la lleva del biberó– tenen més de noranta anys i encara que­den molts relats per sen­tir. La memòria oral no és l'única que està a punt de per­dre's. En un temps de des­memòria i d'oblit, sem­bla com si per a les noves gene­ra­ci­ons la Guerra Civil sigui un fet tan llunyà que queda per­dut. No hi ha la consciència que tots els que vam néixer després som fills d'aque­lla guerra, que la barbàrie del fei­xisme ens va esquit­xar a tots ple­gats i que el record és l'única forma que tenim per reconèixer la nos­tra veri­ta­ble iden­ti­tat i saber d'on venim. Més enllà d'aquesta memòria gene­ra­ci­o­nal per­duda, la qüestió de la memòria de la Guerra Civil con­ti­nua vivint un moment deli­cat, perquè encara no s'ha fet el pas neces­sari per poder dig­ni­fi­car el record de les vícti­mes de la repressió, per crear memo­ri­als que les dig­ni­fi­quin. Resulta absurd que setanta-cinc anys després de la guerra no hi hagi un procés clau de memòria que per­meti deli­mi­tar els geno­ci­dis del fran­quisme, els exces­sos que es van come­tre des de l'esquerra comu­nista o les morts per­pe­tra­des des de l'anar­quisme. La memòria històrica de la Guerra Civil fa mal a una dreta que sem­bla sen­tir-se hereva de deter­mi­na­des con­duc­tes del fran­quisme i és dis­si­mu­lada per una esquerra que després dels pac­tes de silenci de la Tran­sició sem­bla no voler anar més enllà d'una certa cor­recció política de la memòria. La com­me­mo­ració dels setanta-cinc anys de la Guerra Civil pot­ser seria el moment ideal per revi­sar les polítiques de memòria i rea­lit­zar una veri­ta­ble peda­go­gia con­tra l'oblit.