Envair Polònia

Woody Allen, amb el seu cor­ro­siu humor jueu, sosté que cada cop que escolta Wag­ner li vénen ganes d'envair Polònia. El poder de la música per exci­tar pas­si­ons naci­o­nals és cone­gut. Per això es van inven­tar els him­nes. A Cata­lu­nya no en som cap excepció. Dilluns, a L'Audi­tori, al final de l'acte d'Òmnium, tot va ser can­tar Els sega­dors i veure mem­bres del govern picar de mans entusiàsti­ca­ment en sen­tir crits d'inde­pendència. Després els devia bai­xar l'adre­na­lina: l'endemà con­ti­nu­a­ven dei­xant-nos envair pel PP. Perquè, és clar, en aquesta pel·lícula els polo­ne­sos som nosal­tres.

Els més exal­tats direu que són uns hipòcri­tes. Far­sants. Jo no. Crec que Puig, Homs i com­pa­nyia van picar de mans de tot cor. Si la inde­pendència fos prémer un botó, es bara­lla­rien per pit­jar-lo. Molts, a CiU, detes­ten la pèrfida Alícia i haver de pac­tar amb el senyor Millo, que si es fes un con­curs per esco­llir el dipu­tat més sinis­tre del Par­la­ment segur que esta­ria, almenys, entre els semi­fi­na­lis­tes. Ho detes­ten, però ho fan. Perquè són del parer que els cata­lans encara no estem madurs per alli­be­rar-nos. I que, men­tres­tant, qui dies passa, pres­su­post empeny.

Un cri­teri dis­cu­ti­ble. Mala­ment rai, si es mana ate­nent a la madu­resa de la població. Que pot­ser es podrien cobrar impos­tos, si calgués espe­rar que la ciu­ta­da­nia estigués men­ta­lit­zada? Que es podria dema­nar als fun­ci­o­na­ris que tre­ba­llin més, si calgués espe­rar que els vingués de gust? El govern d'una nació ha de lide­rar política­ment. Altra­ment, abai­xem la per­si­ana naci­o­nal i mun­tem una ges­to­ria, amb el fil musi­cal d'Els sega­dors a la sala d'espera.