Renfe, encara

Assegut als esglaons de la porta d'accés al vagó del tren, que he agafat a Caldes de Malavella en direcció a Barcelona, escolto els indignats comentaris dels passatgers que, dempeus, m'envolten i reflexiono sobre la tristesa que em produeix viure en un país incapaç de resoldre les mínimes necessitats que requereixen els ciutadans que hi habiten.

Què ens està passant? Quin dard enverinat ens ha convertit en éssers prenyats de passivitat, resignats, inerts? Quin és el nivell d'humiliació que estem disposats a acceptar abans de reaccionar col·lectivament i de manera decidida davant d'aquesta permanent allau d'incompetència del govern de l'Estat?

Mentre la porta del vàter s'obre i es tanca i omple de pudor la plataforma que forçadament ocupem una desena de persones, no puc deixar de pensar en la notícia que ens va regalar Renfe fa quinze dies, just després (casualitat?) que el PSOE perdés el govern de Castella-la Manxa: eliminació del servei d'alta velocitat entre Toledo i Albacete utilitzat només per setze persones diàries i generador d'una pèrdua de gairebé mil euros per hora. Els directius del monopoli ferroviari presentaren en el seu dia estudis de mercat que en preveien l'ús diari de tres mil viatgers. Es coneix alguna dimissió? Han llegit o escoltat alguna explicació versemblant dels responsables del monopoli o del ministre del ram, responsable darrer d'aquest incomprensible i injustificable deliri?

Potser hi podríem trobar un explicació en el fet que els hangars de Renfe han acollit en els darrers anys un bon nombre de polítics fracassats als quals, en agraïment a la seva canina fidelitat, el partit ha premiat atorgant-los un càrrec directiu tot convertint-los, de manera automàtica, en tècnics disposats a adoptar sense queixa ni rèplica les iniqües decisions demandades pels seus coreligionaris.

Però encara es prepara una nova ofensiva. Pepiño Blanco ja ha advertit que caldrà augmentar-nos els impostos perquè no ens podem permetre infraestructures com les que ens han dotat en els darrers anys. El nivell de barra del ministre i vicesecretari general del PSOE és, ací, colossal, atlàntic. Ja ha trobat uns culpables a qui endossar els resultats d'una gestió nefasta: els ciutadans. Si volem continuar gaudint [sic] dels serveis infraestructurals que l'Estat ens ofereix, entonem el mea culpa i posem-nos la mà a la cartera. Ho sabem de fa temps: la incompetència no té preu.

Amb el còccix adolorit, una cama adormida, els narius vulnerats i l'autoestima nacional al mateix nivell on he tingut dipositat el meu cul durant la humiliant hora llarga de trajecte, em disposo a començar el dia amb un indescriptible entusiasme.

Per acabar-ho d'adobar és 18 de juliol. Diguem-ho: sembla que ens trobem còmodes davant el persistent sentiment de vexació i derrota. Si no, qui ho entén?