Opinió

LA TRIBUNA

Quan Mladic manava matar

Mladic no feia altra cosa que expressar violentament l'odi covat històricament a la península balcànica

Foren imat­ges que ens col­pi­ren com poques, quan es feren públi­ques arreu del món i dei­xa­ren constància del que estava pas­sant a Sre­bre­nica, en aquell xafogós juliol del 1995. En aquell lloc i moment coin­ci­di­ren la covarda renúncia de les tro­pes holan­de­ses de l'ONU, supo­sa­da­ment pre­pa­ra­des per pro­te­gir les zones segu­res de Bòsnia i l'extrema bru­ta­li­tat dels ser­bo­bos­ni­ans diri­gits per Ratko Mla­dic, que assas­si­na­ren impu­ne­ment quasi nou mil ciu­ta­dans musul­mans. L'11 de juliol d'aquell any és ins­crit amb lle­tra majúscula a la història de la infàmia i any rere any estem des­ti­nats a recor­dar-lo, quan la capri­ci­osa crònica dels esde­ve­ni­ments l'actu­a­litza.

Del munt de bàrbars assas­sins que s'ali­men­ta­ren del con­flicte balcànic de les dar­re­ries del segle XX, dos per­so­nat­ges sin­gu­lars es con­ver­ti­ren en l'exem­pli­fi­cació de la bru­ta­li­tat: Rado­van Karad­zic i Ratko Mla­dic, dos ser­bo­bos­ni­ans que tin­gue­ren la màxima res­pon­sa­bi­li­tat, un com a ideòleg i l'altre com a braç exe­cu­tor, de la san­guinària neteja ètnica. Les imat­ges de Sre­bre­nica i el sen­ti­ment de culpa de la comu­ni­tat euro­pea feren dir prou a tanta impu­ni­tat i cinc mesos després es sig­na­ven a París els acords de Day­ton, una manera de tan­car teòrica­ment el con­flicte, tot hipo­te­cant el futur de l'Estat bosnià. Poc després, el Tri­bu­nal Penal Inter­na­ci­o­nal per a l'ex-Iugoslàvia (TPIY) decre­tava la recerca i cap­tura de Karad­zic i Mla­dic, acu­sats de crims con­tra la huma­ni­tat.

La seqüència no aca­bava ales­ho­res, quan els dos líders carismàtics havien atre­so­rat mol­tes adhe­si­ons, en un país on l'odi era ali­men­tat per altes cotes d'irra­ci­o­na­li­tat. A més, el tren­ca­clos­ques balcànic cre­ava fron­te­res difu­ses i ter­ri­to­ris aïllats, una geo­gra­fia i una volun­tat apta per esqui­var els reque­ri­ments del tri­bu­nal. Les cròniques par­len de les difi­cul­tats que ha com­por­tat la loca­lit­zació i detenció dels dos ser­bo­bos­ni­ans, pro­te­gits per mil mans anònimes, que cai­gue­ren al juliol del 2008 (Karad­zic) i a les dar­re­ries d'aquest maig (Mla­dic). El TPIY podia començar la feina.

Aquests dies s'ha cons­ta­tat la rea­li­tat del pro­blema irre­solt, quan a Bel­grad i a Pale s'han fet mani­fes­ta­ci­ons força nom­bro­ses pro­tes­tant per la detenció del que fou tinent coro­nel ser­bo­bosnià i quan a l'inici del judici previ a la Haia, el 3 de juliol, el mateix Mla­dic ha des­a­fiat el tri­bu­nal i el públic assis­tent, majo­ritària­ment for­mat per fami­li­ars dels assas­si­nats a Sre­bre­nica, no reco­nei­xent els seus drets i rient-se de les seves pre­ten­si­ons. D'altra banda, un grup de pseu­doin­tel·lec­tu­als ser­bis ha ini­ciat una cam­pa­nya nega­ci­o­nista dels fets de Sre­bre­nica, segons la qual s'han popu­la­rit­zat vídeos mani­pu­lats i reco­nei­xent que en els esde­ve­ni­ments del juliol del 1995 va haver-hi uns 400 morts, tots ells en mans d'incon­tro­lats (?). Fa uns dos mesos el TPIY dictà sentència con­tra Ante Goto­vina (24 anys de reclusió) i Mla­den Markac (18 anys), dos ofi­ci­als cro­ats que diri­gi­ren l'expulsió i exter­mini de 2.000 ser­bis de la regió de Kra­jina; nova­ment, a Zagreb, s'orga­nit­za­ren con­cor­re­gu­des mani­fes­ta­ci­ons de pro­testa.

Conèixer Bòsnia porta a no enten­dre gaire els límits de l'estu­pi­desa humana, i pot­ser hau­ran de pas­sar algu­nes gene­ra­ci­ons per poder fer foc nou per enca­rar el futur, tot i que algu­nes con­ver­ses i algu­nes mira­des fan pen­sar que això encara és lluny. Quan Mla­dic manava matar no feia altra cosa que expres­sar vio­len­ta­ment l'odi covat històrica­ment a la península balcànica, allà on la sort féu con­fluir el xoc d'ètnies, cul­tu­res, reli­gi­ons i llengües, amb cons­tants i inter­can­vi­a­bles domi­nis d'uns sobre altres i amb cru­ents enfron­ta­ments que ana­ven dei­xant pòsit. La bella regió regada per cent rius i unida per mil ponts és avui un pro­jecte inconclús, tros­se­jat per la insen­si­bi­li­tat de pro­pis i estranys, víctima d'uns naci­o­na­lis­mes exclo­ents que no sabe­ren tro­bar els camins de diàleg neces­sa­ris, mal­grat dis­po­sar de l'exem­ple de Sara­jevo, que havia estat una de les grans ciu­tats cos­mo­po­li­tes, multiètni­ques, mul­ti­lingües i mul­ti­con­fes­si­o­nals i que ara haurà per­dut per sem­pre. Karad­zic, Mla­dic i tants altres com ells seguei­xen gua­nyant la par­tida.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.