opinió
La diplomàcia independentista
He llegit La lliçó que els eslovens ens van donar fa vint anys, de Vicent Partal. Comparteixo totalment el seu contingut. La comparació, en política, és un instrument de primer ordre, és una tècnica que parteix de l'estudi i de l'anàlisi de problemes concrets, actualitza conceptes i apropa objectius i finalitats. De l'estudi comparat, per exemple, de diferents processos sorgeixen elements cognoscitius indispensables per a la praxi política, en tant que s'obté un coneixement o lliçons que permeten elaborar categories classificatòries per enquadrar i analitzar experiències. De la mateixa manera que a l'hora d'analitzar una qüestió constitucional, si no s'interpreta atenent el contingut polític l'anàlisi no serà coherent, cap anàlisi que es limiti al coneixement dels fenòmens sorgits en un sol àmbit nacional no és seriosa. Un examen de les diferents experiències, l'estudi de les analogies, de les constants històriques, condueix a la fixació i determinació de models a seguir i d'objectius a aconseguir. I també, no menys important, de situacions a evitar. Fa bé Vicent Partal de parlar de la lliçó dels eslovens, atès que la comparació és ineludible, i en ocasions és molt difícil fer-la. Una regla ha de ser escrupolosament observada. No es pot comparar allò que és incomparable. No és el cas d'Eslovènia, que és perfectament comparable.
El president Pujol, el qual havia exercit la presidència de la Generalitat durant vint-i-tres anys, en una conferència titulada El procés d'independència dels nous estats europeus al Palau de la Música Catalana el 5 de maig de 2004, encara no feia cinc mesos de la investidura del seu successor, el president Maragall, va fer referència als processos d'independència d'aquests nous estats i òbviament a Eslovènia. En la conferència el president Pujol va recordar una conversa a la Casa dels Canonges, llarga conversa segons va comentar, amb el senyor Kucan president d'Eslovènia, quan encara no havia proclamat la independència del seu país, el qual li va preguntar: “Vostè, què faria?”. La resposta del president Pujol va ser observar-li que semblava que els alemanys se'ls miraven amb simpatia, que si havia de fer alguna cosa la fes de seguida, perquè després no tindria temps.
El president Kucan, en tornar a Ljubljana ho va fer. I ho va fer en un moment oportú. Ara bé, les oportunitats no sorgeixen per generació espontània. S'han de crear, sobretot en política. En el procés eslovè va ser determinant el reconeixement dels alemanys. Els alemanys consideraven Eslovènia un país una mica germanitzat, és cert, però no n'hi hauria prou sense una activa i intel·ligent acció diplomàtica dels eslovens. En l'època de la seva hegemonia mediterrània, Catalunya s'havia distingit amb l'exercici d'una brillant diplomàcia. Després dels Tractats d'Osnabrück i Münster (1643-1648), denominats en el seu conjunt Pau de Westfàlia, es va instaurar a Europa un nou ordre basat en els estats-nació, els quals es van atribuir el monopoli de la diplomàcia. En quedar annexada a Castella pels Decrets de Nova Planta, Catalunya va quedar reduïda a la condició de nació sense estat i es va veure privada de la possibilitat de qualsevol acció diplomàtica, però la nostra voluntat d'existència ha fet que se segueixi tenint accions diplomàtiques rellevants, com ara l'apel·lació que els membres de la delegació als Estats Units del Consell Nacional de Catalunya van formular a les potències fundadores de les Nacions Unides el 14 d'abril de 1945, pocs dies abans que es reunís la conferència de San Francisco el 25 del mateix mes, on manifestaven d'una manera molt clara que el problema de Catalunya no és un problema espanyol, sinó un problema europeu.
La dinàmica actual de la política internacional, en la qual incideix la creixent interdependència dels estats, determina la importància de les relacions diplomàtiques contemporànies i ha propiciat l'aparició de dos termes nous: la paradiplomàcia i la protodiplomàcia. El primer fa referència a les gestions, processos i xarxes a través dels quals els governs subnacionals busquen establir contactes amb governs centrals estrangers o amb altres governs subnacionals. El terme protodiplomàcia s'utilitza, i cada vegada més, per descriure gestions que ofereixen un missatge separatista.
La política de retallades pressupostàries que el govern es veu obligat a practicar i l'exigència del Partido Popular de Catalunya a canvi del seu suport als Pressupostos Generals de la Generalitat, suport que els altres partits polítics presents a l'arc parlamentari han negat, obliga a tancaments de delegacions a l'exterior. Per tant, les accions protodiplomàtiques, les que transmeten un missatge separatista, que no poden ser negligides ni abandonades, hauran de ser fetes pels partits que es manifestin independentistes o que proclamin el dret a decidir i per persones o entitats independentistes, a les quals el govern de la Generalitat haurà de donar tot l'assessorament i assistència. Si no, arribat el moment ens mancarà el reconeixement que va fer possible la independència d'Eslovènia.