Notes sobre l'immodest orgull del PP

Tres són, com a mínim, les reaccions del Partit Popular que criden l'atenció en l'afer de la dimissió de Francisco Camps com a president de la Generalitat Valenciana. Una, que els populars ara s'afanyin tant a presumir d'integritat quan l'afer dels vestits feia tant de temps que voltava pels jutjats. Alguna contradicció hi deu haver en aquesta actitud, quan fins fa quatre dies defensaven a capa i espasa que l'expresident valencià i qualsevol altre sospitós d'estar implicat en el cas Gürtel no s'havien de defensar judicialment de cap acusació sinó només de les injúries dels seus adversaris polítics.

No obstant això, Camps va optar pel “sacrifici”, una paraula que va fer servir repetidament en el parlament de renúncia al càrrec i que va subratllar amb èmfasi per remarcar-ne la càrrega de martirologi que duu el seu significat.

Dues, que això els hagi inflat encara més d'orgull pel simbolisme d'immolació que han trobat en el posat beatífic de l'expresident valencià i en la composició escènica que li ha sabut donar, i que això els serveixi per rearmar el seu discurs demanant al PSOE que “xucli la mateixa amarga medicina” i purgui les responsabilitats derivades del cas Faisán o dels peculiars increments de riquesa i patrimoni de José Bono i Manuel Chaves des que van ser presidents de Castella-La Manxa i Andalusia, respectivament.

Pot ser que el Partit Popular, acostumat com està a internar-se en les espirals de la pràctica difamatòria dels seus adversaris, hagi oblidat quina diferència hi ha entre sospita i evidència i entre acusació verbal i acusació judicial, entre encausat i imputat. El que és segur és que si mai ha oblidat el camí dels jutjats, ara Francisco Camps els hi podrà ensenyar, i fins i tot acompanyar, per presentar les denúncies que creguin convenients per dur als tribunals qualsevol malversador de cabals públics.

I tres, que hores abans de la dimissió de Camps la seva defensa rumiés acceptar com a mal menor la recepció dels vestits com a “obsequi” i que després de la renúncia argüeixi que es tracta d'una falta menor, ja que en ambdós casos es reconeixen explícitament els fets.