Opinió

LA TRIBUNA

Exportar energia, acollir residus

Ara, l'Estat, les companyies i els propagandistes remunerats tracten d'ampliar la vida útil de les nuclears, com a mínim per vint anys més

En aquesta pri­mera dècada del segle XXI s'ha produït la total i efec­tiva inter­de­pendència entre els fets locals i glo­bals i vice­versa, i aquesta estruc­tura s'ha esta­blert ple­na­ment al nos­tre país, aquest petit punt en la Terra que és Cata­lu­nya.

Aquesta inter­de­pendència corre paral·lela a una volun­tat cada cop més forta d'inde­pendència, indi­vi­dual i col·lec­tiva, men­tre la sub­til dependència d'unes xar­xes econòmiques hos­tils fa que aque­lla inter­de­pendència –posi­tiva en teo­ria– dels sis­te­mes econòmics, polítics, humans i natu­rals esde­vin­gui nega­tiva, alhora que fa que l'anhe­lada inde­pendència política i econòmica no esde­vin­gui del tot com­pleta com es vol­dria.

Aquesta abs­tracció argu­men­tal em ser­veix per con­cre­tar un fet com és la reno­vació del permís d'explo­tació, el pro­per 1 d'octu­bre, de la cen­tral nuclear d'Ascó, cir­cumstància que depèn –com en tot el que es refe­reix a l'estratègia energètica– del govern de l'Estat, que en aquells dies de tar­dor –aneu a saber– pot­ser ja haurà con­vo­cat elec­ci­ons gene­rals. Només cal –com ha estat evi­dent en altres oca­si­ons– que alguns grans mit­jans de comu­ni­cació esta­tals s'ho pro­po­sin per fer decan­tar, per pressió, la infor­mació cap a la defor­mació.

De manera sem­blant passa amb el que es refe­reix a l'ener­gia –i, en con­cret, a la nuclear–, en què el comú de la població (tal­ment com està pas­sant amb el gui­ri­gall de la crisi econòmica) està molt lluny de saber què deci­dei­xen i pac­ten els poders que estan al seu vol­tant i, igual­ment greu, si l'ofen­siva pro­pa­gandística dels seus por­ta­veus gover­na­men­tals, empre­sa­ri­als, acadèmics i periodístics, que ja fa deu anys que dura, és mínima­ment creïble.

Això també forma part de la crisi estruc­tu­ral i de la indig­nació reg­nant, entre la deso­lació i la impotència. L'edat de l'ener­gia nuclear (ara fa 55 anys del pri­mer reac­tor a Europa) no és infi­nita, perquè finits, com el petroli, són els recur­sos de què se sus­tenta (l'urani), alhora que les pre­te­ses segu­re­tats i eco­no­mies de fun­ci­o­na­ment del con­junt del sis­tema nuclear no s'han con­fir­mat, com s'ha anat demos­trant en les diver­ses cri­sis de 1973, 1979, 1985, 1994 i, espec­ta­cu­lar­ment, en la que estem pas­sant des de 2008.

La nos­tra ads­cripció al model nuclear –forçada pel fran­quisme en la seva etapa més desen­vo­lu­pista i pels seus homòlegs cata­la­nis­tes a Cata­lu­nya, tots argu­men­tant el progrés de què gau­diríem– haurà supo­sat, en aquests últims 40 anys (gai­rebé tants com la dic­ta­dura), el nivell de con­cen­tració de poder en poques mans més alt de la nos­tra història, l'índex també més alt d'aglo­me­ració demogràfica en l'àrea cen­tral del nos­tre ter­ri­tori, con­tras­tant amb el bui­dat per­sis­tent d'infi­ni­tat de comar­ques, i les quo­tes també més ele­va­des de cir­cu­lació d'ener­gia mal­ba­ra­tada i de con­ta­mi­nació per­ma­nent, difusa i invi­si­ble de radi­a­ci­ons indus­tri­als (químiques, nucle­ars i auto­mo­bilísti­ques).

Din­tre la crisi gene­ral que vivim, aquesta, l'ambi­en­tal i ecològica, que afecta tant l'eco­no­mia dels recur­sos com la salut de la gent, és un com­po­nent essen­cial del males­tar que ens acla­para. I és una con­seqüència més –com en les xar­xes invi­si­bles del diner espe­cu­la­tiu, amb la seva inex­tri­ca­ble engi­nye­ria finan­cera– d'aque­lla inter­de­pendència, final­ment nega­tiva, que esmen­tava.

Ara, l'Estat (sigui del PSOE o del PP), les com­pa­nyies i els seus pro­pa­gan­dis­tes remu­ne­rats trac­ten d'ampliar la vida útil de les nucle­ars, com a mínim per vint anys més, una teme­ri­tat com la de cen­tra­lit­zar els resi­dus, tot fet a última hora, en una hora de crisi majúscula en què els governs, en comp­tes de pro­moure com­por­ta­ments de con­sums energètics rao­na­bles, posen a dis­po­sició, a bon preu, els ser­veis resi­du­als de la pros­ti­tució nuclear col·lec­tiva.

El món, i el nos­tre món, ha cla­mat al llarg dels temps infi­ni­tat de vega­des con­tra aquesta impos­tura, engany i pre­potència finan­cera, científica i política, la dar­rera el 5 de juny pas­sat a Bar­ce­lona, on milers de per­so­nes van sor­tir al car­rer esti­mu­la­des per la cam­pa­nya Tan­quem les nucle­ars. 100% ener­gies reno­va­bles, impul­sa­des per diver­sos movi­ments, tots amb uns noms pro­pis de llarga nave­gació en el com­bat per unes rela­ci­ons soci­als més equi­ta­ti­ves.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.