Teta

Qua­ranta anys enrere no estava ben vist que les dones alle­tes­sin en públic; jo havia sen­tit a dir, fins i tot, que això només ho feien les gita­nes!, i en alguns cine­mes sor­tia un rètol a la pan­ta­lla que pro­hi­bia, en nom de no sé quina moral, donar mamar a la sala. Per sort els temps han can­viat i ara les mares, no cal­dria sinó, dei­xen mamar els nens a tot arreu, al tren, a la cafe­te­ria o en un banc del car­rer. Jo he vist noies cami­nant en una mani­fes­tació, o dre­tes veient cas­tells, amb els fills amor­rats al mugró. Ben fet: si el nen té gana, per què fer-lo espe­rar, aquest és un dels avan­tat­ges de la llet materna: la dis­po­ni­bi­li­tat! A mi, ho reco­nec, veure cri­a­tu­res que mamen em fa molta ten­dresa i no em puc estar de mirar-los: n'hi ha que mamen amb els ulls tan­cats, con­cen­trats, n'hi ha que es dis­tre­uen, juguen amb el pit, s'ennu­e­guen...

El pit s'imposa, ho diuen les estadísti­ques. Les dones cata­la­nes hem entès els bene­fi­cis de l'alle­ta­ment matern i ens hi anem apun­tant cada vegada més, i les dones vin­gu­des de fora, que donen el pit majo­ritària­ment, i molt de temps, ens han fet pujar en el rànquing de països alle­ta­dors: estem més amunt d'Espa­nya i ens acos­tem a Suècia. Crec que és una bona cosa, però alhora també penso que les dones s'han de sen­tir molt lliu­res –lliu­res de veri­tat– a l'hora de deci­dir alle­tar o no els fills, o alle­tar-los molt o poc temps. Quan jo anava a les ses­si­ons de pre­pa­ració per al part hi va haver una futura mare que va dir que no pen­sava alle­tar el seu fill, i a la sala es va sen­tir un mur­muri de des­a­pro­vació, com si hagués dit un pecat! El cert és que les mares que no s'entu­si­as­men amb la idea d'alle­tar els seus fills i anar tot el dia amb els pits enlaire són sem­pre una mica sos­pi­to­ses de no ser prou bones mares, prou amo­ro­ses, prou sacri­fi­ca­des. Les que no tenen prou llet són mira­des amb una certa com­passió. No tro­beu que hauríem de dei­xar que cadascú faci el que el cos i el cor li dema­nin, sense posar-nos la toga de jut­ges?

De tota manera, apro­fi­tem que per una vegada, en això de la teta, sem­bla que la volun­tat de les mares, la soci­e­tat, la medi­cina, l'eco­no­mia i el sen­tit comú van de bra­cet. Sem­bla un mira­cle, oi?