Democràcia amb majúscules

Escric aquesta xocolata de Bristol estant i aprofito l'avinentesa per fer-vos un petit resum de les reflexions habituals dels anglesos als quals acostumo a atabalar amb un tema recurrent de les meves visites al Regne Unit: Escòcia i la voluntat del seu primer ministre de convocar un referèndum d'independència, les eventuals reaccions de Londres i les inevitables comparacions amb Catalunya.

Aquest cop em costa més que mai parlar d'aquests temes amb els meus amics britànics, perquè el serial Murdoch capta tota la seva atenció, amb un ritme televisiu que deixa anar nous detalls reveladors cada cop que l'audiència decau. Tanmateix me'n surto i aconsegueixo fer-los parlar del meu tema favorit i els seus raonaments em resulten molt familiars. Els anglesos estan una mica farts dels escocesos i les seves constants queixes i reivindicacions. Consideren Escòcia una part important del Regne Unit i no els fa cap gràcia una eventual separació. Creuen que Salmond i el seu Partit Nacional Escocès ja cansen quan demanen un millor finançament, perquè des de l'inici de la devolution no han fet res més que obtenir més diners i més autogovern. Asseguren que sense els diners de Londres els escocesos viurien en la misèria, i no volen ni sentir a parlar del petroli del mar del Nord, que consideren que no entra en l'equació de les balances fiscals. Viuen com un greuge insuportable que els anglesos hagin de pagar milers de lliures cada any per anar a la universitat, alhora que els escocesos gaudeixen de gratuïtat absoluta en els seus estudis superiors.

És a aquestes alçades de la conversa quan sento una mena d'alleujament. Penso que tant que ens emmirallem en els escocesos i ens queixem del tracte de Madrid vers Catalunya, i al cap i a la fi la seva situació no es tan diferent de la nostra. Les queixes dels anglesos no són tan diferents de les de l'espanyol mitjà respecte de Catalunya. El miratge s'acaba ràpidament. La conversa continua i les similituds s'acaben aquí, malauradament. Esmento la possibilitat d'un boicot als productes catalans per part d'Espanya en cas d'una eventual independència i els meus amics anglesos em miren amb estranyesa. Explico el mandat constitucional de l'exèrcit de mantenir la unitat d'Espanya i riuen amb incredulitat. És aleshores quan entenc per què els britànics són dels pocs que poden escriure la paraula democràcia amb majúscules. Els anglesos intentaran evitar la independència d'Escòcia, però en cap cas ignoraran la voluntat dels escocesos. “Murdoch és australià, no pas anglès”, em recorden.