Reflexions, crítiques i relat
En el marc de les III Reflexions Crítiques convocades per l'actual Departament de Cultura de la Generalitat hi ha, com el seu nom suggereix, reflexions i crítiques. Hem dit i escrit de manera repetida en els últims anys que els partits polítics no poden abastar-ho tot, i que la implicació en el futur (no només cultural) del país pertoca a tothom. L'apel·lació a la societat civil, a la participació, a l'esperit d'equip i de col·lectivitat, ha estat una idea prèvia prou instaurada: d'aquí l'organització de les jornades, i d'aquí l'obertura per a l'elaboració d'un pla estratègic de la cultura. S'endevina l'entonació d'un cert “mea culpa” o una cura d'humilitat: els programes electorals no ho resoldran tot, ni de bon tros. Vol dir això que el polític no ha de liderar el “relat”, com se suggeria dimecres passat a l'intercanvi d'idees sobre El país i la ficció? Parlem-ne. Justament la taula amb Laura Borràs, Sergi Belbel, Simona Škrabec, David Castillo, Albert Serra i Francesc Serés va tenir la interpel·lació directa d'aquest últim cap als polítics: on és, deia Serés, el relat dels polítics? “Jo, per part meva, continuo treballant-hi”, va afegir amb èmfasi.
L'actual conseller de Cultura ha escrit un llibre amb un cert relat. Es diu Catalanisme deucentista, i s'hi apunten algunes idees d'inici que podríem resumir (molt pel broc gros) en un “estat del benestar eficient” en què, és clar, cobraria un major protagonisme la cultura. La cultura entesa en un sentit molt ampli, més enllà del marc dels creadors. Ja vaig escriure en el seu moment que era curiós que aquesta vegada sigui un polític qui empenyi a crear una sensació de moviment: a principis del segle XX els noucentistes i modernistes eren principalment els artistes, pintors, arquitectes (...). D'ells sortia el moviment, el corrent col·lectiu, les característiques, el relat. Ara tenim una invitació a relatar, que sorgeix d'un polític: però una invitació és una invitació, no una redacció de dalt a baix. El relat ha de trobar-se en la cultura mateixa, entre els ciutadans, entre els creadors, amb l'assistència atenta (i també participativa) dels polítics o gestors.
Serés trobava a faltar un relat polític del país en l'àmbit cultural, quan justament és ara que des d'una conselleria es convida a construir un relat, i a fer-ho amb un cert sentit històric. Els programes electorals són per a quatre anys i, tot i així, són fràgils. Finestreta única, sistema bibliotecari únic, simplificació administrativa, ús de les noves tecnologies en la difusió de les arts, internacionalització... Són eines polítiques i de gestió que figuren en els programes i que, si no hi figuren, són conegudes apostes de l'actual equip del departament: però el relat cultural del país és una altra cosa. El relat ens pertoca a tots, i tinc els meus dubtes que aquí els polítics hagin de ser els principals intèrprets de l'orquestra. Més aviat al polític li pertoca el que s'ha fet ara: preparar l'espai, l'auditori, els vehicles de comunicació i d'intercanvi, les temàtiques principals, els agents que més poden aportar, els mitjans per fer realitat (tant com es pugui) les conclusions que vagin sorgint... Però si no volem ser menys que els homes de la Renaixença, del modernisme, del noucentisme, de les avantguardes, etcètera, el que hem de fer els creadors i els qui ens movem al voltant de la cultura és precisament no delegar tota la responsabilitat al polític. En té moltes, de responsabilitats: impulsar, ajudar, gestionar, realitzar, respondre... però no la de marcar un relat. No pas sol.
Si no ha de fer de solista, quina aportació ha de fer el polític en el debat? Doncs pot fer diverses coses: pot provar de resumir amb coneixement on ens trobem i cap on sembla que volem anar, tots plegats (creadors, públic, administracions). Pot provar de fer una fotografia prou justa, d'escoltar, d'aportar la seva visió, d'endevinar (més que marcar) el rumb dels corrents i d'oferir eines que facin possible el creixement amb vista a uns quants anys. Els polítics van intervenir, és clar, en el desenvolupament dels corrents de principis del XX: però no des de cap intervencionisme, sinó com uns agents més. A això han anat dirigides les jornades en què tants convidats, com Serés, han participat. Afortunadament, el que molts creadors han (hem) fet amb el guant ha estat recollir-lo. Crec que això és treballar en positiu.
