El planeta de les ‘enamoracions'

Pel sol fet de ser humans i imperfectes, tots podem tenir fissures en el nostre pensament crític. Això em permet la llicència de parlar d'enamoracions en comptes d'enamoraments. Si haguéssim d'acolorir el planeta actual de les enamoracions triaríem, sense cap mena de dubte, el color blanc. Perquè no existeix. No hi viu gent de carn i ossos. És tot mentida. O el que és el mateix: és tot virtual. Al planeta de les enamoracions, hom pot dir el que li passa pel magí i, al cap d'uns minuts, tot pot ser esfumat per art de màgia. Mantenir una relació virtual elimina la por i el compromís (o això és el que ens empassem en primera instància). Però arriba un moment en què a la construcció mental que ens hem fet d'aquella enamoració –estranya en tant que imprecisa i volàtil– li hem de posar, com a mínim, una veu.

El pas del teclat al telèfon suposa una angoixa terrible (com veuen ja apareix certa idea de por al fracàs, a la desil·lusió, a la frustració més pregona). El moment de demanar –directament o indirecta– el telèfon al subjecte de l'enamoració es tradueix en vergonya i cagarrines. No oblidin que abans de ser captats pel planeta de les enamoracions demanar un telèfon a algú amb qui es congeniava no era pas cap cosa de l'altre món. Ara, en canvi, és com si demanéssim l'estat de la llibreta bancària... La primera acció és la de fondre aquell primer “hola” amb el rostre estàtic amb què hem estat parlant durant cert temps. La segona consistirà a parlar (oh, benaurada fluïdesa oral!) de tot allò que per escrit resulta feixuc o no té gràcia. Provarem d'escoltar els silencis, les onomatopeies; voldrem emmagatzemar el timbre del riure, les variacions de les cordes vocals i els sospirs. Sabrem si l'altre tenia curiositats al tinter i potser provarem d'imaginar un encontre amb qui ara ja té veu.

No ha de ser gaire bo romandre eternament al planeta de les enamoracions. En tot cas, pot funcionar com a primera presa de contacte, com a trinxera inicial abans de cossificar i humanitzar aquell incipient objecte de desig. Perquè, no s'enganyin: l'enamorament de debò és qüestió de pell, de llavis i de neveres compartides a mitjanit.