Beguem vins catalans

El pagès ric venia tots els estius a des­can­sar a la Pineda, als apar­ta­ments Sol­pins. Venia en un Mer­ce­des, lluïa una barba de caçador de bale­nes, però feia i fa vins al Medòc, a la zona de Bor­deus. Era Mon­si­eur Ladra, i m'impres­si­o­nava que a aque­lles ampo­lles que ens rega­lava hi digués “mis en bou­tei­lle à la pro­priété”. Jo era força jove, i vist que el meu pare es va dedi­car a l'acti­vi­tat turística, expul­sat pel poc ren­di­ment de la terra, no dei­xava d'impac­tar-me aquell viti­cul­tor que podia pas­sar uns dies a la platja.

També això, a més de molts altres pen­sa­ments, pas­sa­ven pel meu cap, aquesta set­mana quan la curi­o­si­tat em va dur fins a Espi­ells, per veure com tre­ba­llen Jordi Alco­ver, Sílvia Naranjo i el seu equip, en l'ela­bo­ració de la Guia de vins de Cata­lu­nya de l'any vinent. És la guia dau­rada, feta en tasts a cegues, que en qua­tre edi­ci­ons ha acon­se­guit fer forat en aquest apas­si­o­nant món. Apas­si­o­nant i amb unes inèrcies que costa de tren­car. Com per exem­ple que el caber­net del pagès ric de la meva joven­tut sigui tan pre­sent a les nos­tres vinyes, encara que, sobre­ex­plo­tat, aquí no fun­ci­oni tan bé com en altres ter­res. I en canvi ha arra­co­nat vari­e­tats autòcto­nes que de mica en mica es van recu­pe­rant com el samsó, el tre­pat o el pica­poll, per dir-ne tres.

De fet en aquesta línia de recu­pe­ració es mouen les sen­si­bi­li­tats de la Guia de Cata­lu­nya, tas­tant més de 1.500 referències. Pro­moure el conei­xe­ment i con­sum de vins cata­lans a Cata­lu­nya i a la resta del món, defu­gint apri­o­ris­mes, interes­sos, pres­si­ons i malen­te­sos. Perquè tot això han de superar Alco­ver i Naranjo any rere any. És clar que fer la feina ben feta no té preu. Això els ha de con­for­tar. A més de la Guia, i web, també es mullen reco­ma­nant els vins que tas­ten a través d'una carta de 14 vins i caves per als res­tau­rants que els ho dema­nen, i que reno­ven tri­mes­tral­ment.

Perquè és clar que som un país de vins. Però, es nota prou? O ens hem de moure en la dis­culpa eterna, la dar­rera del con­se­ller Pelegrí, pel fet de dema­nar-nos tots ple­gats que sapi­guem i enten­guem què bevem?