Opinió

Barcelona “fritanga”

Passejant per Barcelona m'ha vingut al cap una cançó de Francesc Pi de la Serra, aquella que comença “Sento el vent i em porta la pudor de la meva ciutat…”. L'havia sentida cantar al Quico fa més de tres dècades i, igual que ahir, un dia gris (no a Madrid, a Barcelona), la ciutat fa pudor i la lletra es manté vigent, més tocada pel realisme social que per la insolència.

Passejava per la zona del Port Vell, en l'indret regenerat a l'empara de la bombolla olímpica i gestionat pels poderosos de la cuina per a turistes urbans i altres franquícies, quan vaig entrar en la infinita bafarada de fregit. Potser de peix fregit, si es fa cas de l'enunciat de les cartes i dels noms dels establiments. O de la proximitat del mar.

En espanyol, per a la pudor de peix fregit fan servir el terme fritanga. Tot i que en la llengua d'alguns països hispanoparlants d'ultramar té a veure simplement amb una fritura de peix o dels tastets del porc o de les freixures del xai, també té una connotació despectiva: de pudor de greix refregit. En l'espanyol que es parla a Catalunya, fritanga es reserva, gairebé exclusivament, per a aquesta accepció: de pudor, en aquest cas, de peix o de succedani de peix.

Hi ha un sector de Barcelona que es podria anomenar tranquil·lament “la Barcelona fritanga”, perquè és un continu de locals, bars o restaurants, que expulsen pudor de fregit sobre els vianants, i imagino que entrar-hi i estar-s'hi una estona no gaire llarga és rebre el càstig de la roba impregnada. És tot un sector de Barcelona que, antigament, acollia un comerç divers, amb establiments gremials portats per mestres, assistits per aprenents. Tota aquella Barcelona menestral i autènticament multicultural perquè aplegava gent de tot el país que havia vingut a la capital per establir-s'hi al llarg de generacions, ha estat substituïda per una Barcelona que sembla la plaça de la Gana de l'antiga Fira de Mostres. És un sector interior comprès entre la façana marítima i tota la ciutat intramuralla, i que va traient el nas cap a la muntanya. Igual com es va punxar la bombolla immobiliària, un dia s'acabarà aquesta economia tan fràgil muntada a partir del turisme de bar i restaurant de tapes. I aleshores la ciutat quedarà com un immens catàleg de locals comercials en lloguer, en venda o en traspàs dels quals costarà molt eliminar la insuportable pudor de fritanga.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.