A fons perdut
Un repàs a les subvencions atorgades durant l'exercici 2010 per l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (40 milions d'euros en total) permet constatar la irrellevància de Catalunya en el món. No es pot dubtar que 106.000 € aniran molt bé “a la gestió eficient de lidereses [sic] camperoles” en el departament de Beni, Bolívia, i 50.000 € permetran explicar alguns contes als nens de Moçambic; encara que costa veure en què consisteixen finalitats tan imprecises com “Interactuem amb el poble sahrauí” (30.000 €) o “Creant llaços entre Catalunya i Palestina” (36.000 €), i és dubtós quina “cultura de pau a la ciutat d'Hebron-Palestina” podrà construir l'entitat Sodepau per 110.000 €. Però tot plegat fa l'efecte d'un finançament indirecte d'organitzacions afins i que, amb uns quants viatges per terres exòtiques, un munt de paperassa i repartiment multidireccional de medalles, es construeix un simulacre de política exterior que res no ens reporta. Cert que l'Estatut ordena que “la Generalitat ha de promoure programes de cooperació al desenvolupament” (art. 197.3), però quan ens estem enfonsant en la misèria estaria bé començar per les nostres pròpies mancances. En un moment en què els qui treballen auxiliant els habitants de Catalunya coincideixen que les necessitats augmenten i no es veuen indicis de recuperació, la remota possibilitat que els catalans adquireixin fama de rumbosos en algunes contrades de l'Amazònia o del Senegal és un objectiu ben galdós. Semblem un nou ric que fa regals a tort i a dret per compensar el propi no saber estar, amb l'agreujant que no som nous rics sinó nous pobres. Les nostres institucions hi són per invertir en el país, i no haurien de fer un pas enfora sense pensar en la nostra prosperitat; ens haurien d'incitar a prendre exemple dels qui se'n surten, no a consolar-nos argüint que sempre hi ha un pitjor. En tot cas, si un dia som estat i ens en sobra, ja convidarem. Però, algú objectarà, ho fem pel gust de fer-ho, perquè no som un país amb vocació d'imperi, i ens agrada ajudar sense esperar res a canvi. Això demostra que un potent substrat cristià determina encara, potser a contracor, l'actuació política, sense el qual no s'entén tant d'altruisme. Llàstima que s'hagi perdut de vista que de bones intencions l'infern n'és ple.
