Alfredo ‘Brown' Rubalcaba
“És incongruent fer aixecar la bandera de la renovació política als ‘seniors' del PSOE”
Dinar de corresponsals de París a la residència oficial de l'ambaixadora espanyola a l'OCDE, Cristina Narbona. És una de les redactores del programa electoral del PSOE i està destinada a ser un pes pesant d'un eventual futur govern de Rubalcaba. El seu discurs és impecable: la crisi requereix un govern sòlid, de gent amb experiència (va arribar a dir “dels millors”). Cal canviar el model productiu espanyol: deixar el totxo a favor de la innovació. Hem d'establir un impost per la banca. L'Estat de les autonomies és un galimaties on moltes comunitats han estat permeables a la corrupció urbanística; per tant, cal recentralitzar les competències en obra pública. Per “regenerar la classe política” s'ha d'estudiar un nou sistema electoral. Narbona reconeix que totes aquestes mesures responen a l'interès de reconquerir els votants d'esquerres que han quedat decebuts amb els últims anys de Zapatero i que ara estan temptats de votar Izquierda Unida o abstenir-se, mentre que, als electors de centre que ja han decidit votar el PP, espera recuperar-los amb una posada en escena de candidats socialistes experimentats (reapareixeran Javier Solana o Josep Borrell?) i que aportin credibilitat a un Rubalcaba que es presentarà com una millor opció de president del govern davant de Rajoy.
Sobre el paper, Cristina Narbona dibuixa el que, segurament, és l'únic full de ruta possible per als socialistes espanyols atès l'amplíssim avantatge del PP a les enquestes. Però, en el millor dels casos, al seu pla li falta credibilitat. Es fa difícil creure's Narbona condemnar l'economia especulativa basada en la construcció quan ella va ser secretària d'estat d'Habitatge i ministra de Medi Ambient en els governs de González i Zapatero. El seu discurs no casa amb la posada en escena: grinyola sentir-la parlar de com acostar la política als ciutadans des d'un pis oficial situat a l'avenue Foch, el carrer més car de París, mentre un estol de cambrers serveix copes de champagne a compte del contribuent. I és que fa arquejar les celles veure aixecant la bandera de la regeneració de la política els seniors del PSOE, coresponsables del marro econòmic amb què ens trobem. És el mateix problema que va patir Gordon Brown al Regne Unit en les eleccions de fa un any: després de més d'una dècada de governs laboristes i empès cap a l'esquerra per la crisi econòmica i un Partit Conservador que s'havia desplaçat perillosament al centre, els laboristes van recuperar un discurs abrandat de lluita de classes que havien deixat al calaix durant els anys que havien governat. La de Gordon Brown va ser una derrota severa després de deu anys com a ministre d'Economia i tres de primer ministre.
És pertinent fer referència a Brown perquè és de l'altre gran país europeu governat per socialistes que ha vist com es girava la truita, deixant en aquests moments a Grècia, Eslovènia i Espanya l'insòlit honor de ser els únics membres de la Unió Europea amb governs d'esquerres. I així li ho vaig dir a Cristina Narbona; però ella em va respondre convençuda: hi ha dues diferències bàsiques entre Brown i Rubalcaba. Els britànics no es podien ni imaginar fa un any el nivell de retallades socials que farien els conservadors; els espanyols ja ho han vist, entre altres llocs, per l'exemple, al Regne Unit. L'altra diferència, em va respondre Narbona, és la capacitat de seducció de Rubalcaba quan l'arribes a conèixer. No sé si Rubalcaba no és tan gris com Brown, però del que puc donar fe és que Mariano Rajoy no té el charme de David Cameron.
