Efectes especials

Philippe Claudel és un escriptor francès reconegut i des de fa tres anys també és autor i director de dues pel·lícules, Fa molt temps que t'estimo (Il y a longtemps que je t'aime), que fa poc van passar pel 33, i Silencio de amor. La primera és un drama extraordinari, d'una gran força i al mateix temps d'una delicadesa sublim, interpretat de manera commovedora per Kristin Scott Thomas. Fa pocs dies vaig mirar la cartellera i vaig veure una novetat signada per Claudel. Cap al cinema, doncs. Aquesta vegada és una comèdia. Silencio de amor, l'han traduït. Primer vaig pensar: quina mania a canviar els títols. L'original és Tous les soleils. No calia canviar-lo, tot i que quan la vegin, si la veuen, o si ja l'han vista entendran que aquest títol que li han posat també és justificable. No els explicaré la pel·lícula, evidentment. Només els donaré la meva opinió: val molt la pena. Amb els matisos que calgui: és una mica fantasiosa, té alguna trampeta, però amb tots els defectes és una pel·lícula profundament humana. Una història de ficció que no demana gaire predisposició per emocionar. No té efectes especials, però provoca efectes molt especials en la sensibilitat de l'espectador. De pel·lícules com aquesta, jo en dic “pel·lícules de persones”. Gent que viu, que pateix, que es relaciona, que s'enamora, gent a qui li passen coses amb altres persones. No cal que siguin coses extraordinàries ni que els personatges siguin extraordinaris. No, ordinaris amb relacions ordinàries. Silencio de amor no és una obra mestra, ni molt menys. Sota l'aparença de comèdia, no ens endinsa en les grans pulsions vitals de l'espècie humana, com fan les obres mestres. Però toca petites pulsions quotidianes, i no per això menys vitals. Em sembla que ara en general es fa un cinema que utilitza els efectes especials per fer pel·lícules que s'assemblin al màxim possible a la realitat. O obres tan despullades de ficció que s'apropen més al documental que a una pel·lícula. Ja no t'expliquen històries, et plantifiquen la realitat sense ser-ho. Aquesta és una pel·lícula imperfecta, irregular, diran els crítics. I no els faltarà raó. Però a mi em venia de gust reivindicar una obra de ficció que no pretén calcar la realitat, sinó presentar-nos una història tan imperfecta com ho és aquest gran artefacte agredolç que és la vida.