Confiança i pacte fiscal

Als Estats Units, a la Unió Euro­pea,a l'Estat espa­nyol, el prin­ci­pal pro­blema és de con­fiança. Les tur­bulències dels mer­cats mun­di­als, el com­por­ta­ment embo­git de la borsa de valors i fins i tot l'actu­ació dels “indig­nats” –des de la plaça de Cata­lu­nya i la Puerta del Sol fins a Jeru­sa­lem i Tel Aviv– s'expli­quen sobre­tot per una manca de con­fiança en el futur. Hi ha un 50% de la població d'aques­tes zones, començant per la nos­tra, que passa de tot i fa vacan­ces com cada any, però no pot ama­gar el cap sota l'ala i no veure la rea­li­tat. Les mesu­res econòmiques per llui­tar con­tra la crisi són impor­tants, però sobre­tot hi ha un dèficit de con­fiança. I no em refe­reixo tan sols als polítics. És veri­tat que no abun­den els homes o dones de govern carismàtics, però els que tenen un atrac­tiu, com Obama, no poden tirar enda­vant amb els seus plans per una opo­sició ferotge i poc asse­nyada. El pro­blema és de la soci­e­tat civil euro­pea i d'una bona part del con­ti­nent ame­ricà.

La crisi econòmica i la crisi de con­fiança són pròpies de la vella civi­lit­zació occi­den­tal. Els països emer­gents –la Xina, el Bra­sil i l'Índia, entre d'altres– han que­dat al marge de la crisi econòmica, però tenen altres dra­mes. Les revol­tes del món àrab, la crida a la democràcia dels xine­sos, el nar­cotràfic i la xim­ple­ria d'alguns governs de l'Amèrica Lla­tina fan que ningú no sàpiga cap a on girar-se a l'hora de bus­car un model de seny i d'eficiència. Només fal­tava aquell boig noruec!

Hi ha molts ana­lis­tes econòmics que tre­ba­llen només sobre xifres i estadísti­ques a l'hora de fer pre­vi­si­ons sobre el futur, com si la població humana estigués for­mada per robots. Les xifres i les estadísti­ques tenen la seva importància, però el futur està con­di­ci­o­nat per la lli­ber­tat dels éssers humans, que poden optar per posar en un lloc pri­o­ri­tari la des­feta de l'altre, encara que suposi també la pròpia com a torna, o poden tenir una depressió col·lec­tiva.

No es pot viure sense feina, sense men­jar i sense il·lusi­ons. O més ben dit, es pot viure així un temps, però al final t'ensor­res. A casa nos­tra hi ha gent que no tre­ba­lla i per tant no té ingres­sos, hi ha població mar­gi­nada que passa gana, i n'hi ha que té feina i menja, però té poques il·lusi­ons al marge del Barça, d'una bona lec­tura o d'un somni polític, que no arri­barà demà. El govern de la Gene­ra­li­tat ha optat per dema­nar el pacte fis­cal per acon­se­guir l'acord d'una majo­ria dels cata­lans. Ho trobo cor­recte. És un objec­tiu difícil, però no són cabòries, com diria el pre­si­dent Mon­ti­lla del Polònia. El tenen el País Basc i Navarra, i se'n sur­ten prou bé. Només cal veure el nivell de renda dels seus ciu­ta­dans, gràcies al con­cert econòmic. El pacte fis­cal supo­sa­ria un canvi radi­cal per a la caixa del govern català i per a la but­xaca dels set mili­ons i mig de cata­lans. Depèn del govern espa­nyol, però també dels cata­lans. El pacte fis­cal pot unir els que volen més sobi­ra­nia i els que pro­tes­ten con­tra les reta­lla­des. Qui pot estar-hi en con­tra? I si anéssim ple­gats, pot­ser recu­pe­raríem la con­fiança en nosal­tres matei­xos, que prou falta ens fa.