Vacances al camp de l'ombra

Ara fa just un mes, el càncer es va endur en Miquel Pai­rolí. Vaig par­lar amb ell en dues oca­si­ons. Una per telèfon i l'altra cara a cara. Vaig gosar tru­car-li per saber si havia rebut un lli­bre que li vaig enviar. M'havien arri­bat veus que tenia ganes de lle­gir una novel·la que m'aca­ba­ven de publi­car. Em vaig sen­tir molt afa­la­gat i em van fal­tar mans per bus­car l'adreça de casa seva a Quart i fer-li'n arri­bar un exem­plar sig­nat. Com que sóc mesell, no en vaig tenir prou i li vaig tru­car per asse­gu­rar-me'n. L'havia rebuda. Dies més tard, al Pati dels Taron­gers ens vam salu­dar en motiu d'una foto de grup que reu­nia escrip­tors i arti­cu­lis­tes d'aquest diari i que es va publi­car en l'espe­cial de Sant Jordi. Vam par­lar de la novel.​la i de poca cosa més perquè el fotògraf ens recla­mava per ven­tar-nos el retrat. Quan vaig saber que havia mort em vaig lle­gir totes les cròniques, arti­cles, per­fils, glos­ses i comen­ta­ris no només sobre la seva per­sona sinó també sobre la seva feina d'arti­cu­lista i novel·lista. Em va que­dar molt clar que havia de fer el que demana el títol d'un d'aquests arti­cles: “Lle­giu-lo!”, deia. I així ho he fet. A les llei­xes de la lli­bre­ria de casa hi tenia un lli­bre seu. Hi vaig des­co­brir, gai­rebé com per art de màgia, El camp de l'ombra, un exem­plar de la pri­mera edició, març del 1995 de la novel·la amb què va debu­tar en la ficció, ell que tenia aquesta habi­li­tat pla­ni­ana d'obser­var i des­criure amb pre­cisió la rea­li­tat que l'envol­tava. Ell que tinc entès que era fill d'una petita família de pagès se m'ha fet molt pre­sent en la figura d'un dels dos per­so­nat­ges cen­trals d'aquest novel·la, l'hereu de Mas Isern. En Joan Isern, pagès, sol­ter, amb estu­dis, amant dels lli­bres i de l'escrip­tura fa un die­tari com els que magis­tral­ment escri­via en Miquel Pai­rolí. Hi escriu refle­xi­ons, con­fes­si­ons, però sobre­tot dis­seca de viu en viu cada plec de la vida que li ha tocat viure amb resig­nació però sense pri­var-se de res, això sí, amb una pàtina de res­pon­sa­bi­li­tat adqui­rida amb els anys que tot ho cobreix. No el conei­xia, en Miquel Pai­rolí, però ara que he des­co­bert en Joan Isern goso dir que ja el conec una mica més i amb el seu permís, els con­vido a pas­sar les vacan­ces al camp de l'ombra.