Articles

Les obres sepultades

El més preocupant és
que no hi ha cap certesa sobre la continuïtat
dels nostres genis literaris i aquest
també és el principi
de la fi d'una cultura

Sem­bla esca­ient que Fer­ran Mas­ca­rell pro­mo­gui un debat sobre l'estat de la cul­tura sota el parai­gua de les III Jor­na­des de Refle­xi­ons crítiques per bé que, pel que fa
al gremi lite­rari, el que més conec, es passi de pun­te­tes sobre el prin­ci­pal pro­blema que s'abat sobre les nos­tres lle­tres: la com­pleta eva­po­ració de la soci­e­tat literària. Quan alguns, per exem­ple, ja fa gai­rebé deu anys, vam acti­var en les pàgines de l'Avui una polèmica sobre la recepció de l'obra de Josep Car­ner, pot­ser vam plan­te­jar una esbi­ai­xada
esmena a la tota­li­tat, pot­ser no vam aca­bar d'encer­tar el to, però, en qual­se­vol cas, les rèpli­ques i con­trarèpli­ques que es van seguir en aquell debat (començant per l'arti­cle de Sebastià Alza­mora Josep Car­ner: el príncep a la picota, des­en­ca­de­nant de la dis­puta) va
evi­den­ciar que la soci­e­tat literària
cata­lana encara actu­ava, que hi havia un cer­cle de lec­tors de poe­sia remar­ca­ble i que algu­nes ini­ci­a­ti­ves literàries eren segui­des amb interès.

En l'actu­a­li­tat, per con­tra, el debat
lite­rari sem­bla que s'hagi extin­git, les
nove­tats dels diver­sos gèneres pas­sen sense pena ni glòria amb la tedi­osa rutina que va dels pre­mis a la res­se­nya d'algun suple­ment i d'allà uns mesos a la
lli­bre­ria abans de des­fi­lar cap al cemen­teri del dipòsit dels exem­plars no venuts que aviat seran trin­xats i con­ver­tits en pasta de paper.

La crisi no sem­bla excusa de tanta dei­xa­desa, perquè pre­ci­sa­ment fins ara se sos­te­nia que era en èpoques de crisi quan el con­sum lite­rari revi­fava. Sos­pito que l'ori­gen del pano­rama lite­rari insuls que ens toca viure es troba, pri­mer, en una cai­guda en picat de l'hàbit de la lec­tura que, si sem­pre havia estat a nivells modes­tos, ara, pot­ser a causa de la irrupció de les xar­xes soci­als, ja està con­tra les cor­des; segon, a la pre­ca­rit­zació del sis­tema d'ense­nya­ment, que no sols ha lami­nat la cul­tura literària
de les aules de secundària sinó que ha permès que a la uni­ver­si­tat arri­bin estu­di­ants, fins i tot en graus dedi­cats
a les huma­ni­tats, sense cap mena d'interès per la tra­dició cul­tu­ral; i ter­cer, per un aspecte que alguns ja denunciàvem quan es va trac­tar la qüestió de Car­ner i és la feblesa de les estruc­tu­res de recepció literària, la manca de dis­curs crític que per­meti esta­blir lli­gams entre el cànon i els autors del pre­sent. Sense menys­te­nir l'enorme tasca de per­so­nes com Sam Abrams, Pere
Ballart, Laura Borràs, David Cas­ti­llo
o Jordi Lla­vina (tot essent cons­ci­ent que em deixo alguns noms impres­cin­di­bles i que prego que em dis­cul­pin
per l'oblit), el pro­blema rau al fet que qual­se­vol cosa que diguin aques­tes
auto­ri­tats també es des­in­te­gra en
un oceà d'indi­ferència social.

Si en eta­pes ante­ri­ors de la nos­tra història cul­tu­ral les elits sabien qui era Ver­da­guer, qui era Segarra, qui era Espriu o qui era el mateix Car­ner quan esta­ven vius i es tro­ba­ven en el zenit de la seva pro­ducció, ara ens tro­bem que les clas­ses que en teo­ria hau­rien de cons­ti­tuir l'avançada intel·lec­tual de Cata­lu­nya són del tot inca­pa­ces d'iden­ti­fi­car algun autor dels que ara es tro­ben en el seu apo­geu cre­a­tiu. Si algú dubta del que estic dient el repto que es pas­segi pel cam­pus d'alguna uni­ver­si­tat cata­lana, començant, com dic, per les facul­tats de lle­tres, i vagi pre­gun­tant qui és Joan Mar­ga­rit, Pere Rovira, Miquel de Palol o Màrius Sam­pere i si han lle­git algun dels seus lli­bres. En aquests moments, i a diferència del que succeïa fa deu anys, aquests nois i noies ni tan sols es tro­ben en con­di­ci­ons de reconèixer autors amb més presència als mit­jans de comu­ni­cació, com el cas de Quim Monzó, o d'escrip­tors con­si­de­rats més comer­ci­als (ja veu­rem què dóna de si el llançament de Vic­tus, la nova novel·la de Sánchez Piñol). Hem arri­bat al punt en què les lle­tres no fan popu­lar ningú.

Un moment clau de la consciència sobre les pers­pec­ti­ves tètri­ques que ron­den la cul­tura literària cata­lana el cons­ti­tu­eix la des­a­pa­rició de Bal­ta­sar Por­cel. Dos anys després de
la seva mort, un dels novel·lis­tes
en llen­gua cata­lana més grans que ha donat el segle XX ja es troba
sepul­tat per una grui­xuda capa d'oblit. Qui lle­geix, qui parla, qui elu­cu­bra ara mateix sobre Cavalls cap a la fosca o sobre L'empe­ra­dor o L'ull del vent? El més pre­o­cu­pant, doncs, és que no hi ha cap cer­tesa
sobre la con­tinuïtat dels nos­tres
genis lite­ra­ris i aquest també és el prin­cipi de la fi d'una cul­tura.

Se'm pot con­tes­tar, i segu­ra­ment accep­taré l'objecció, que aquesta dava­llada no sols afecta la cul­tura cata­lana sinó bona part de les cul­tu­res occi­den­tals. En efecte, només cal que hi pen­sem una mica per, més
enllà d'algun premi Nobel, no aca­bar de tro­bar cap figura en el pano­rama de les grans lite­ra­tu­res euro­pees que sigui lle­git, estu­diat i admi­rat per la seva comu­ni­tat en el moment en què encara es troba actiu. Sem­bla com si la cul­tura euro­pea en gene­ral vul­gui des­plaçar la presència de grans gegants lite­ra­ris, com si ja no hi
pogués haver espai per a l'apa­rició d'un Joyce, d'un Beckett, d'un Tho­mas Mann o d'un Albert Camus. Però, amb inde­pendència del que facin els altres, el cas és que si no tenim cura de la
con­nexió entre la nos­tra tra­dició i els seus repre­sen­tants en l'actu­a­li­tat, si
no tor­nem a reconèixer i a esti­mar els nos­tres poe­tes i els nos­tres nar­ra­dors, una cul­tura demogràfica­ment petita com la nos­tra és la pri­mera que es tro­barà al caire de la dis­so­lució.

La lite­ra­tura, més que marca i
pro­jecció, com es pre­te­nia plan­te­jar
des de les esmen­ta­des jor­na­des cul­tu­rals, és auto­re­co­nei­xe­ment i vec­tor
de cohesió naci­o­nal. El que li suc­ce­eixi en el futur pro­per serà el símptoma
del que li espera al país.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.