Dues Europes i dues Espanyes

Una de les poques coses positives que tenen les crisis, és que obliguen a fer una catarsi profunda, a revisar els fonamentals i a replantejar-se fins i tot allò mes sagrat. Sense explicitar-ho, Europa ha iniciat una reflexió sobre el seu futur. El model com més serem més riurem i no ve d'un pam fa aigües perquè els paganos habituals s'han cansat de finançar la festa dels gigolós meridionals.

És com si els grans s'haguessin posat d'acord per passar comptes amb els sobrevinguts i tornar a un model de dues Europes. La fórmula dels 27, amb igualtat de drets però deures relatius, s'ha demostrat poc operativa i paralitzant, sobretot quan el repte a què s'ha de fer front és de magnitud copernicana.

A l'Estat espanyol, d'una manera més subtil i silenciosa, potser també s'ha generat un procés semblant. Algunes comunitats ja han renunciat a l'assumpció de noves competències i proposen tornar-ne alguna al govern central. El cafè per a tots sumat a uns anys de vaques grasses va generar un monstre de disset caps amb una voracitat institucional insaciable. Si el veí té televisió, jo també en vull, i si demana les competències en sanitat, educació o serveis socials, a mi que m'hi apuntin. Tot això amanit amb una decidida voluntat dels governs espanyols d'homogeneïtzar el mapa institucional i d'aigualir les diferències entre nacionalitats històriques i regions, ha desembocat en l'actual barreja de duplicitats i de deutes sense límit.

Intentant convertir la necessitat en virtut, potser la profunditat del desgavell econòmic servirà per imposar criteris de racionalitat que fins ara la política ha estat incapaç d'aplicar. Ja seria gros que allò que ni la transició, ni la democràcia, ni la lògica històrica, no han pogut resoldre durant tres dècades, ara s'imposi per la inapel·lable contundència del deute acumulat per la gestió de nou-rics i algun saltataulells.