Campanades d'estiu

Amb l'estiu i les vacan­ces retor­nen algu­nes de les polèmiques cícli­ques com ara els usos i abu­sos en els nos­tres esti­mats pai­sat­ges rurals. En aquest sen­tit, l'enre­nou pel toc noc­turn de les cam­pa­nes en els pobles del Baix Empordà ja són tot un clàssic d'ençà que l'insigne arqui­tecte Bofill va posar el crit al cel perquè el so de les cam­pa­nes del poble on esti­ue­java no dei­xa­ven des­can­sar el seu cos inquiet. D'altres polèmiques esti­uen­ques han tin­gut com a motiu prin­ci­pal els purins que els page­sos uti­lit­zen per ado­bar els camps, la fressa dels avi­ons quan sobre­vo­len el ter­ri­tori i, una vegada, fins i tot es va posar en qüestió el soroll de les esque­lles de les vaques durant el seu pas­tu­ratge. La de les cam­pa­nes, però, és sens dubte la que s'emporta la palma. Se n'ha par­lat tant, que fins i tot jo vaig uti­lit­zar-la com a base d'una novel·la, Cavall de bata­lla, on trac­tava jus­ta­ment d'una encesa polèmica entre els defen­sors i els detrac­tors de les cam­pa­nes d'una deter­mi­nada església par­ro­quial. Actu­al­ment, podria patir en pell pròpia aquest pro­blema dels decibèlics cam­pa­ners, ja que al barri de Girona on visc tinc les cam­pa­nes de l'església par­ro­quial a pocs metres. En aquest cas, però, el mossèn, amb molt bon cri­teri, ja fa temps que va deci­dir man­te­nir unes bones rela­ci­ons amb els seus veïns i els seus feli­gre­sos i les fa callar des de les deu del ves­pre fins a les vuit del matí. És evi­dent que una cosa són les neces­si­tats d'ado­bar els camps, les esque­lles de les vaques o els múlti­ples tre­balls de la page­sia en gene­ral; però, a banda de dir que el repi­car de cam­pa­nes sem­pre ha exis­tit (cosa que no és certa), ningú encara m'ha sabut expli­car de manera raci­o­nal quina neces­si­tat hi ha de fer-les tocar cada quart, cada mitja hora, cada tres quarts i cada hora, tant de dia com de nit. En altres temps les cam­pa­nes feien un ser­vei d'avi­sos col·lec­tius alhora que s'impo­sa­ven com un símbol del poder de Roma, però ja començaria a ser hora que l'Església s'anés emmot­llant a la vida moderna i anés ente­nent que en aquest petit i deli­cat ter­ri­tori gironí hi ha una impor­tant, i alhora fràgil, font de riquesa col·lec­tiva que es diu turisme i, per tant, caldrà que vagi modi­fi­cant els seus dog­mes pre­històrics. En aquesta i en tan­tes altres coses, o s'adapta als can­vis de la soci­e­tat o ben aviat les cam­pa­nes toca­ran a mort.