Som massa gent
La crisi actual, que s'insisteix a considerar-la només financera i econòmica, està tapant les crisis diverses que la componen, entre les quals dues amb una forta interrelació: l'explosió demogràfica i el desastre ecològic planetari. La superpoblació, si no és una causa exclusiva, és la causa primària de bona part de les altres crisis. Diuen que un dia d'aquests serem 7.000 milions d'individus sobre la Terra. Qui ho sap quants som realment? Si els 7.000 milions són una aproximació, probablement seran una aproximació que queda curta; perquè, ¿quina fiabilitat tenen els censos demogràfics de l'Índia, la Xina o els països subsaharians, per exemple?
L'any 2000 l'Organització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació (FAO) preveia que la població mundial arribaria als 7.000 milions el 2015. L'haurà errat de quatre anys en la projecció. El 1968, l'any de l'encíclica Humanae Vitae del papa Pau VI, que condemna la contracepció, i l'any en què s'introdueix el concepte de bomba demogràfica, érem (només) uns 3.500 milions. En quaranta-tres anys haurem doblat la població de la Terra, sense que els recursos disponibles hagin crescut suficientment. Al contrari, ara estem consumint més del doble dels recursos que la Terra és capaç de reposar anualment.
Si, segons una estimació prudent del Worldwath Institute, cada quinze anys la població de la Terra augmenta de 1.000 milions, pels volts del 2050 serem 10.000 milions d'individus i en acabar el segle fregaríem els 13.000 milions. En quin moment es voldrà admetre que som massa gent i que caldrà intervenir per salvar la Terra del col·lapse i el gènere humà de l'extinció? Més gent no està fent el món més segur. D'entrada, s'imposa trencar el tabú d'origen religiós, fonamentalment catòlic romà, però també fomentat per l'optimisme de la Il·lustració i per la creença laica en el creixement infinit, que impedeix qüestionar l'excés de població. És fals reduir el problema de la superpoblació a la capacitat alimentària del planeta. Segons la FAO, avui dia es produeixen aliments per a 12.000 milions de persones. Ens trobaríem, doncs, davant d'una mala distribució de la producció, que causa milions de morts de fam. Però no es tracta sols del menjar. Cada persona, per menar una vida digna de ser viscuda necessita consumir aigua potable, sanejament, medicina, educació, energia... i tenir un sostre i una ocupació remunerada. I fins aquí no hi arribem amb els recursos disponibles, encara que fossin distribuïts d'una altra manera, reduint dràsticament el consum mitjà dels països desenvolupats.
També és fals l'argument que la millora del nivell de vida i l'ascens social portaran de manera natural el descens de la taxa de creixement de la població, com ha passat a Europa. El descens de la natalitat a Europa s'explica per l'avenç social de la dona, la planificació familiar i les pràctiques contraceptives. Sense la conjunció d'aquests factors Europa seguiria creixent al ritme explosiu del segle XIX i del primer terç del segle XX.
Que ja som massa gent és una evidència negada pel pensament tradicional del “multipliqueu-vos i ompliu la Terra” (Gènesi, I,28) i ocultada pel “multiplicacionisme” neoliberal en cerca de més mà d'obra barata i més consum. Al Gore, exvicepresident dels EUA, premi Nobel i reconegut autor d'Una veritat incòmoda, afirma amb ànim il·lustratiu que la meitat de la població produiria la meitat de la contaminació que provoca el canvi climàtic.
