La presència de l'altre
La política no és una activitat feta en solitari, sinó que és una tasca que s'exercita en relació amb els altres, precisament perquè existeixen els altres. És més: el sentit últim d'una política s'esbrina determinant quina és la posició que adopta –respecte a qualsevol tema– en relació amb els altres. D'això ens parla bàsicament l'últim llibre de Rafael Jorba, titulat La mirada del otro. Manifiesto por la alteridad, que encapçala amb una cita definitòria d'Albert Camus: “El paper de l'escriptor és inseparable dels deures difícils. Per definició, no es pot posar avui al servei dels qui fan la història, sinó al servei dels qui la pateixen”. Sobretot, quan els que la pateixen són els altres. D'aquí que un escriptor assoleixi la plenitud del seu ofici quan escriu contra corrent, és a dir, per evitar el replegament identitari i la temptació totalitària, així com per proclamar el respecte a l'alteritat com a premissa major de la nostra llibertat. De fet, el treball de Jorba és un manifest per l'alteritat, una mirada oberta i receptiva cap a la identitat de l'altre.
En aquesta línia, comença observant l'autor que totes les democràcies europees acumulen, en un grau o altre, tres crisis de confiança que l'actual recessió econòmica ha fet emergir amb tota intensitat: una crisi de confiança en si mateixes i en el seu potencial de futur, de la qual han estat paradigma els moviments socials de protesta a França –continuats després a tot arreu amb l'eclosió dels indignats–; una crisi de confiança envers els seus socis europeus, de la qual va donar testimoni al seu moment el no de França i els Països Baixos a la Constitució europea –i que ha arribat després al seu clímax amb l'actual desori entorn al rescat dels països membres en situació d'emergència financera–; i en una crisi de confiança d'Occident en el seu conjunt respecte a la resta del món, tant pel que fa al seu sistema econòmic com al seu model de civilització. Això provoca que la percepció de fragilitat de les societats europees s'hagi incrementat i s'hagi refugiat en les reivindicacions identitàries, obeint a un instint reflex que fa extremar les diferències respecte als altres, potenciant l'actual i creixent onada neopopulista. Amb el benentès que els mitjans de comunicació de masses –als quals Jorba qualifica de “catedrals emocionals”– tenen la seva quota de responsabilitat en la degradació de la imatge de l'altre i en l'increment de la demagògia i el neopopulisme, mitjançant l'espectacularització de la informació i el culte de l'emoció, que colonitzen transversalment tots els formats, en particular els audiovisuals.
Ara bé, una recepció positiva de l'altre és impossible si no tenim ben definit el que som nosaltres, i ho proclamem i defensem democràticament i sense cap mena de reserva mental. Resulta il·lustratiu, a aquests efectes, el que assenyala Jorba en referència a la severa derrota dels socialistes en les eleccions catalanes del 28 de novembre de 2010, que té per a ell, entre altres, aquesta clau política: “El peatge en el terreny simbòlic pagat pel PSC als seus socis de govern, en particular a Esquerra”, amb la conseqüent pèrdua de vigor del projecte federalista del PSC davant de l'independentisme d'ERC. Hi ha valors que no es poden deixar a l'albir de la demoscòpia i de la democràcia d'opinió, especialment en temps convulsos com els actuals.
Però també els valors que ens semblen axials –els nostres valors– han d'ésser viscuts segons “les regles de la laïcitat”. Una laïcitat entesa com a terreny de joc compartit, que no té res a veure amb el laïcisme doctrinari carregat d'anticlericalisme rebregat, que és viscut pels seus devots fidels com una religió republicana: un autèntic integrisme republicà que pot caure en una actitud tan fonamentalista com la de la moral religiosa més estricta. Quan això passa, no és possible el diàleg. “Quin diàleg posarem en marxa –es pregunta Victòria Camps– si sistemàticament li demanem al creient que es desprengui de les seves conviccions per parlar amb els no creients? Si hi ha d'haver un llenguatge comú, aquest llenguatge no pot ser en principi exclusiu de ningú”. Un diàleg laic significa, doncs, dubte respecte a las pròpies certeses, autoironia, desmitificació de tots els ídols, inclosos els propis, capacitat de creure amb força en alguns valors, tot sabent que n'existeixen altres igualment respectables. Una actitud que Rafael Jorba reclama també, com una “segona laïcitat”, quan escriu que “de la mateixa manera que el segle XIX va representar l'inici de la lluita per un marc de laïcitat en què la creença religiosa passà a formar part de l'àmbit privat –amb el seu dret a l'expressió pública derivat de la llibertat religiosa i de culte–, el segle XXI hauria de permetre que la nació –la nacionalitat– passés també a formar part de l'esfera privada... La religió va sortir llavors engrandida i la nació es veuria també reforçada ara”.
Per arribar a aquest objectiu s'ha de donar preferència als valors freds –drets i deures de ciutadania– en detriment dels valors calents –identitaris i simbòlics–. “Es tracta de decidir si hem de continuar classificant les persones en funció de la seva nacionalitat, dels seus sentiments i creences, o si hem de fer de la ciutadania i la civilitat l'estructura de l'edifici”. Tan sols si escollim aquesta opció, que invita a superar el replegament identitari i defensa la cultura del diàleg i del respecte mutu, podrem viure en concòrdia nosaltres i els altres, els altres i nosaltres.