‘CAT-E-T'

Davant de casa meva paren uns quants auto­bu­sos; en gene­ral no van gaire plens, però ara a l'estiu pas­sen pràcti­ca­ment buits. Neces­si­ten igual­ment el cor­res­po­nent xofer, i con­ta­mi­nen com mai, ja que per glaçar les qua­tre per­so­nes que hi van pro­vo­quen a fora una inútil escal­for suple­mentària i el soroll d'aques­tes car­cas­ses gegan­ti­nes, enmig de la min­vant bui­dor de la ciu­tat, sem­bla més propi del XIX que de l'orgullós XXI que vam inau­gu­rar fa una dècada. No paren màqui­nes ni quan la llei ho mana, ja que hem arri­bat a creure que el nos­tre desig d'estar fres­cos forma part del catàleg dels fona­men­tals, i evi­dent­ment no haurà de ser dis­cri­mi­nat en això el con­duc­tor... peti qui peti.. com peti qui peti es man­tindrà la freqüència de pas men­tre tot s'enfonsa, perquè qui hau­ria de pen­sar l'eficiència o fa vacan­ces o mai va en autobús, o totes dues coses.

Men­tre també en això es mal­me­ten els nos­tres diners, els polítics que no han fet vacan­ces (i pot­ser hau­rien de fer-ne per inten­tar rege­ne­rar una neu­rona que sem­bla tan gas­tada) s'enro­quen en una bonica dis­cussió: si es pot o si no es pot posar a la matrícula el “CAT”. Un país en fallida tècnica (econòmica i espi­ri­tual) troba, entre par­tit i par­tit de fut­bol, una impor­tantíssima qüestió a deba­tre a les por­tes de les elec­ci­ons, on tor­na­ran a jugar a no dir quina serà l'amant, la meuca o la dona a par­tir de l'endemà. Un diu que posem “CAT”, l'altre, que no es pot, a un ter­cer, gloriós, se li acut la bona idea de posar “CAT” i “E”, tot en ren­glera a la soferta matrícula d'uns cot­xes que, per cert, i sem­bla que els importa molt menys, ja no es venen més que als països amb bom­bo­lla immo­biliària i a la Suïssa de la fal·lera de tots els Botín del pla­neta.

Totes dues qüesti­ons, però, em sem­blen con­nec­ta­des: el bosc i els arbres. Quan es diu que els arbres no ens dei­xen veure el bosc, s'està pen­sant en la neces­si­tat d'evi­tar que les qüesti­ons per­so­nals no dis­tre­guin la necessària cons­trucció del bé comú. L'autobús que, pagat per tots, arros­sega supèrflu­a­ment soroll, fums i calor al mig de la ciu­tat pensa en indi­vi­dus con­crets (els poquets que aga­fen el vehi­cle, el con­duc­tor que va girant amunt i avall amb aire fresc) al mateix temps que es redu­ei­xen ser­veis més impor­tants. Quan els polítics (els que han nome­nat el res­pon­sa­ble del ser­vei d'auto­bu­sos i els que vol­drien subs­ti­tuir-los) par­len del “CAT” o la “E”, o de la qua­dra­tura del cer­cle de posar-los junts, no pen­sen en la gent que dar­rere d'una sigla o altra pateix, espera o es des­es­pera; pen­sen en bos­cos estranys, els seus, els dels par­tits que els donen men­jar, o com a molt, en les pàtries que diuen que defen­sen, que volen enfron­tar, que no exis­tei­xen sinó en la suma d'esforços que hem d'estar dis­po­sats a fer.

Men­tre aquí parla el ‘CAT-E-T' de posar mol­tes sigles a les poques matrícules del futur, i els ali­ens li diuen poruc i els pro­pis l'acu­sen de venut, a Lon­dres ja han mort cinc joves. Entre el nord d'Europa i el nord d'Àfrica, entre les ter­res de la revolta, la nos­tra terra, nosal­tres, on som? Mal­grat haver vis­cut no fa gaire la mateixa història, la ceguesa ens tena­lla: Pla des­cri­via amb esglai la dialèctica dels trenta i s'assem­bla a la que ja tenim a sobre a l'avançada elec­to­ral; i Ale­ma­nya ja està fent de nou el dis­curs anti­se­mita, però ara refe­rint-se als PIGS, que han rebut diners i tenen massa vacan­ces. Del que no hi ha dubte és que hi inclo­uen tota la Medi­terrània, de Por­tu­gal a Grècia. El IV Reich en marxa, i nosal­tres amb el CAT-E-T de les matrícules...