‘Aussis', ‘loonis' i ‘swissis'

Estan passant tantes coses, que aquesta setmana em sembla que serà més útil de fer una tria i recull dels comentaris que els analistes de nivell internacional fan sobre una crisi que ja supera qualsevol dimensió en la qual Espanya pugui fer cap modesta aportació. Com a màxim podrà fer els deures que la cancellera Merkel, convertida en Srta. Rottenmeier, ha imposat al president Zapatero tot dient-li, en públic, que, abans d'anar a demanar diners als subvencionadors habituals, cal rascar-se la butxaca pròpia, acceptar una disciplina d'austeritat i no continuar tirant de la rifeta com si això fos la bóta de sant Ferriol. I també haurà d'entendre que si li telefona el president Obama no serà per demanar-li que faci de maestro Ciruela, que no sabe leer y pone escuela, ni, sobretot, que s'hagi produït, finalment, aquella conjunció astral a escala planetària que la ministra de “jóvenes y jóvenes, miembros y miembras y profesionales y profesionalas” va pronosticar que portaria la humanitat pel camí del progrés sota la grua d'Obama i ZP. Queda clar que, si truquen de la Casa Blanca, només serà per anunciar al nen que li faran pam-pam si no pren les mesures oportunes per evitar que el deute espanyol pugui complicar la vida a l'euro i, fins i tot, a un dòlar tocat pel fet històric que els EUA, per primera vegada, perdi la qualificació de triple A, rebaixada pel ràting de S&P.

En una situació com l'actual, s'esperava, doncs, a veure què diria Nouriel Roubini, professor de la Stern School, NYU i especialista en crisis econòmiques i en prediccions alarmistes que sovint es compleixen. Diu, en efecte, que correm el perill de caure en una segona recessió molt severa. A Europa, si Itàlia i Espanya perden l'accés als mercats del deute, cosa perfectament possible, junts seran massa grans per ser rescatats. Fins l'any passat, els polítics podien treure algun conill del barret. Que si tipus d'interès zero, que si facilitacions quantitatives, que si estímuls fiscals, que si rescats de bancs i entitats financeres, però ara ja ens hem quedat sense conills i sense barrets. Només queda la via d'augmentar els impostos, atès que tornar a salvar els bancs a costa dels contribuents serà políticament inacceptable. Als EUA, una tercera operació de facilitat quantitativa se la menjaria la inflació. I la sortida per la via exportadora ja no serveix, tampoc, perquè si totes les monedes es deprecien al mateix temps, ningú no pot tenir cap avantatge comparatiu. Sembla, per tant, que una segona recessió és inevitable, tot i que si els polítics fossin prou competents potser encara seríem a temps d'evitar una depressió.

Ja no discutim, doncs, si l'evolució serà en forma de V (baixada i rebot), W, U o L amb el pal horitzontal molt llarg, sinó la possibilitat d'una recaiguda double dip. Kenneth Rogoff (Harvard) afirma que el gran dèficit no és de crèdit, sinó de credibilitat, i que els mercats es poden ajustar a una pèrdua de creixement, però no a la pèrdua de confiança en uns polítics que han perdut el contacte amb la realitat i que es mostren incompetents. Són com el personatge de Peanuts Charlie Brown quan la Lucy, al final, sempre li prenia la pilota i el deixava descol·locat. De fet, si els polítics fessin un bon diagnòstic (i el que ve és una gran contracció), ens evitaríem d'anar perduts a la recerca de la recuperació. Tant la Reserva Federal com el BCE haurien d'optar per una política expansionista i oblidar-se de la saviesa convencional que considera una inflació de més del 2% un anatema. El que sí que seria difícil d'empassar, en el cas d'Espanya, és una mossegada inflacionista després de l'afaitada del 2% de l'IVA i de la retallada del poder adquisitiu que ens claven constantment amb la pluja de tarifes dels serveis públics.

Ens trobem, doncs, desmuntats i ens diuen que ens cordem el cinturó del seient, que conservem la calma. No observem, però, que després de l'accident anterior, els governants hagin posat barreres de pas a nivell, que és com actuen els ferrocarrils. Ni la llei Dodd-Frank, ni les recomanacions de Paul Volcker, ni les de Basilea III, no s'apliquen de manera enèrgica. Només a Washington DC, hi ha cinc empleats de lobby per cada parlamentari que s'encarreguen de diluir i retardar qualsevol regulació. Sembla talment que els polítics s'hagin convertit en zombis i, per tant, els estalviadors comencen a votar amb els peus i, encara no en estampida però sí ben clarament, se'n van a la recerca de ports i refugis segurs. Aquests dies es pot sentir a les terrasses dels restaurants la gent que diu pel mòbil: “No, jo ara vaig cap als aussis, loonis i swissis (és a dir, dòlars australians i canadencs i franc suís), a part, naturalment, de l'or que en els darrers 10 anys m'ha donat un rendiment del 550%.” El preu del lloguer d'espai de cambres cuirassades per custodiar-hi lingots s'ha doblat. És per això que els països que ara tenen mig intervinguda l'economia espanyola han suggerit que es vengui l'or del Banc d'Espanya. Ai las!

Resulta que en queda molt poc, perquè el ministre Solbes, amb molta clarividència, se'l va vendre gairebé tot, just abans que es produís la seva meteòrica ascensió. Sort que aquell ministre sí que en sabia, d'economia, tot i que, pel que es veu, no tenia prou capacitat de frenar els impulsos dels polítics purs. Que si no! N'hi ha per tirar el barret al foc. I França ha entrat en el cercle dels que tenen motius de preocupació. I això ja seria tocar el moll de l'os de l'euro. Així, doncs, aussis o swissis.