Portes de totxo

No tot està perdut. L'optimisme, mot encara vigent al diccionari, tracta d'obrir-se pas. La producció de totxos comença a experimentar un repunt a l'alça com feia temps que no vèiem. Res
a veure amb la situació del mercat immobiliari, que
roman estancat i en franc retrocés: pregunteu-ho als consistoris (tots), que havien basat la seva expansió de serveis de proximitat en la recaptació d'ingressos únicament del boom constructivista. I no estem parlant d'art ni de filosofia ni de pedagogia. No parlem d'aquell moviment artístic abstracte que constituïa una recerca dels plens i els buits per mitjà de línies i plans ben travats dins l'espai. O sí? Parlem de polítiques urbanístiques, d'interessos econòmics, de propostes culturals i socials dins d'un espai municipal concret. I és aquí, en aquest context, on tornem a trobar-nos amb els amics per sempre que vam fer
per substituir l'IAE el 2002: el totxo, el maó, la rajola... Quan aquell impost va desaparèixer, alguns vam escriure que el que es pretenia era carregar-se l'autonomia dels ajuntaments, especialment la dels municipis
de menys de 100.000 habitants; la decisió es va prendre quan els plens debatien els pressupostos per al 2003 i el govern espanyol eliminava unilateralment l'IAE, una de les fonts d'ingressos locals que permetien mantenir serveis propers. Torna el totxo nu. Sense remolinar, sense polir, vermell com
una mala cosa, pur –si és que aquest adjectiu s'hi adiu–. A Girona, el podem veure protagonitzant la tàpia que tanca l'accés al xalet Tarrús, de l'arquitecte racionalista Josep Claret. Tal com deia El Punt Avui d'aquest dimecres, tot va començar el 2003... el regidor de Cultura fins a aquell any i d'Urbanisme tot seguit ens podria explicar tot l'afer molt millor que molts. Un altre lloc on senyoreja el nostre totxo imprescindible a la vista de veïns i turistes despistats que busquen la catedral en direcció a Salt, carretera Santa Eugènia avall, és a la casa estudi d'Emília Xargay, a la Rodona. Tres són les portes barrades per maons ferms que, per als que recordem la popular façana de l'artista i la destrossa del trencadís creat per ella i eliminat el maig del 2003 amb diürnitat i traïdoria, són un impacte
dolorós. Quan l'optimisme quedi suprimit del lèxic
dels mortals, direm que tot apunta malament, molt malament. Pregunteu-ho a Cameron de l'illa.