La temptació xinesa
Un dels darrers mites que ens queden de la Il·lustració és que la llibertat ens portarà el progrés. Els burgesos del Tercer Estat van exigir llibertat perquè les estructures de l'Antic Règim no permetien el progrés: tot estava dat i beneït des del naixement. En línies generals, al llarg dels segles XIX i XX les societats democràtiques han estat les que han conegut un grau més alt de benestar, és a dir, de progrés. I, de fet, aquest és el model que s'ha universalitzat de manera que l'aspiració de les societats no democràtiques ha estat aconseguir un marc de llibertat per tal de fer possible el progrés.
Ara, però, l'experiència xinesa fa trontollar l'equació. Perquè d'ençà de la mort de Mao, el conjunt de la societat xinesa ha millorat de forma radical el seu grau de progrés sense que, en canvi, els principis democràtics s'hi hagin obert pas. Des de la distància, tot allò que està passant a la Xina resulta fascinant perquè aquest procés s'està duent a terme al marge dels paràmetres que la Il·lustració havia fixat. És més, alguns dels principis de la Il·lustració apareixen com a noses en el camí cap al progrés. N'és una mostra la nota que l'agència de notícies oficial de la Xina va emetre després de la rebaixa de qualificació del deute nord-americà. L'agència gosava criticar el sistema partidista nord-americà, i l'acusava de ser un dels causants de l'episodi del deute.
Evidentment, els xinesos no tenen el problema del bipartidisme. La societat xinesa no està organitzada al voltant dels tres poders que va dibuixar Montesquieu. Alguns diuen que la democràcia arribarà a la Xina quan s'hagi assolit un cert nivell col·lectiu de progrés. Altres, però, asseguren que la democràcia liberal mai no arribarà a la Xina perquè va en contra de la seva història i de les seves creences més arrelades.
LA Xina no té els problemes de superpoblació de l'Índia, perquè l'Estat va decretar fa anys l'obligatorietat del fill únic. És possible que a la llarga la norma acabi per resultar perjudicial, però és evident que el control de natalitat ha estat una de les claus de volta de l'èxit econòmic xinès. I que ningú no s'esveri. També a Espanya, una de les claus de volta del progrés dels anys setanta i vuitanta va ser la disminució de la natalitat en un procés semblant al que havien experimentat altres societats europees. Per seguir amb el paral·lelisme: amb uns sindicats efervescents i una oposició diària al Parlament, les reformes econòmiques del 1959, les que van situar-la a la pista de la modernitat, haurien estat molt més difícils d'implantar a Espanya.
El governador del Banc Central Europeu, Jean-Claude Trichet, i el governador del Banc d'Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, tenen tanta o més responsabilitat que els polítics en la crisi per la qual està passant Europa. Ells, i els organismes que dirigeixen, no van saber veure l'abast de la crisi o, si el van saber veure, no van tenir prou coratge per actuar en la direcció correcta, o fer-hi actuar els polítics. Tanmateix, s'han salvat del desprestigi i continuen manant, ara més que mai, perquè el seu nomenament no depèn de cap consulta popular. Poden prendre decisions, com els polítics xinesos, sense por de ser impopulars. No estan sotmesos a l'escrutini diari de la democràcia. Aquesta és la temptació xinesa: arribar a la conclusió que la democràcia és un destorb en els moments en què la vida política i econòmica demana solucions radicals i valentes.
