Els turistes

Més enllà d'inci­dents com els de Llo­ret de Mar, que sem­bla que són resul­tat d'una regu­lació defi­ci­ent que s'ha de solu­ci­o­nar, els turis­tes, entre la població autòctona, sem­pre han tin­gut una injusta mala premsa. En els últims anys, a Bar­ce­lona, fins i tot s'han uti­lit­zat com a argu­ment elec­to­ral i s'ha trac­tat l'assumpte amb un desen­fo­ca­ment simi­lar al que s'uti­litza per al cas de Llo­ret. Hem de dis­tin­gir entre turisme i ordre públic. Turis­tes i autòctons con­su­mei­xen alco­hol; els uns i els altres el com­pren a qui el ven més barat, sense parar gaire esment en si el vene­dor paga impos­tos o no; bor­rat­xos, turis­tes i autòctons poden fer tota mena de bes­ti­e­ses, i serens, també, els uns i els altres. Però fins i tot quan es com­por­ten civi­lit­za­da­ment i con­su­mei­xen en esta­bli­ments regu­lats, sovint tenen mala premsa, els turis­tes. En ciu­tat peti­tes on en pas­sen tres o qua­tre cada deu minuts es parla d'“invasió”, i es diu que “no es pot anar pel car­rer”. Resulta molt injust, perquè molt sovint aques­tes per­so­nes uti­lit­zen la ciu­tat de la manera més posi­tiva pos­si­ble: visi­ten els museus que els autòctons no visi­ten, valo­ren monu­ments de què ningú més no fa cas... que és el que, en el millor dels casos, fem nosal­tres quan tenim la sort d'exer­cir de turis­tes. Amb freqüència, el turisme té la vir­tut de des­per­tar les nos­tres millors qua­li­tats, ador­mi­des en la vida quo­ti­di­ana.