Medinaceli

Si vius en una ciutat sotmesa a l'imperi del nacionalcatolicismo més bel·ligerant, i on l'espai públic ha deixat de ser públic, i on les tarifes de transport augmenten exageradament i són gairebé de franc per a les joventuts de la nova Santa Cruzada, com és el meu cas, aprofita l'estat d'excepció –imposat i beneït tant pel govern com per l'oposició majoritària– per fugir esperitat i per visitar espais màgics com ara Medinaceli, a l'extrem dels dominis de Sòria i a uns dos-cents quilòmetres, per l'N-II, de la capital de “la España de charanga y pandereta”, adscrita a l'infern dantesc dels insolvents i a l'Estat vaticà.

Al palau ducal de Medinaceli, espai estratègic des d'on era possible saber per on et podia assetjar l'enemic, el mallorquí Miquel Tugores està bastint, amb esforços excepcionals que la crisi multiplica, un centre d'art d'una bellesa exòtica poc corrent, amb una cúpula de vidre, tot just estrenada, que fa que, a més de les exposicions de pintura, escultura i fotografia, s'hi sentin acollides manifestacions musicals qualificades. Quan hi érem, fa menys d'una setmana, podíem veure, entre d'altres, les escultures no sé si kandinskianes del navarrès Erretan (Floren Retana), al costat de l'exposició Habitaciones del alma, d'Eva Morales i Carlos Ruiz, amb matisos cromàtics que em feien enyorar Ràfols-Casamada, més els dibuixos, relleus, maquetes i escultures de Josep Massana.

Miquel Tugores, que és qui mou, a Madrid i arreu, DeArte, viu amb el neguit, que ara l'estimula, i de quina manera!, de no voler assistir, indiferent, a la decadència de Sòria. Sembla un personatge dibuixat per Cesc. Feiner, constant, d'ulls clars, esperançat contra tota esperança: no vol que el futur sigui fet ni d'inflades consignes generalistes ni de nostàlgies eixorques. S'aferra a aquest castell del cel que és Medinaceli i et parla, amb la paciència dels orfebres i amb la convicció d'algú que t'allarga la mà (sense demanar almoina), de futurs tangibles, de futurs que menystenen els que només s'esforcen per comprar vots. Al preu que sigui. I Sòria, ai!, en té massa pocs.